Relleu a la Cambra

A mitjan segle XV, Barcelona es dividí en dos bàndols, la Biga i la Busca. La Biga representava els interessos dels més rics, a cada generació més rendistes i allunyats de l’economia productiva. La Busca eren els menestrals i comerciants. Tot i que la Busca tenia la majoria social, la Biga monopolitzava el poder i promovia polítiques que els afavorien contra l’interès general, com ara mantenir la moneda artificialment alta.

El que ha passat a la Cambra és un nou conflicte entre patricis i menestrals, com indicava Manel Pérez a La Vanguardia. Gràcies a pràctiques discutibles, la institució estava en mans de cognoms que feia almenys dues generacions que vivien més de rendes que de produir. Aquest poder no representatiu s’ha utilitzat per fer política, i per fer-la contra els interessos de l’empresa catalana; passant de puntetes pels sobrecostos que els diferents oligopolis carreguen sobre el teixit empresarial o bé amb maniobres coactives com ara la fallida fuga d’empreses.

El patriciat a Barcelona fa ben bé dues generacions que ha perdut el lideratge. Els avis van tancar la fàbrica i els pares i fills han viscut de rendes i feines de representació institucional. És saludable que les velles elits es dilueixin. És preocupant que no se substitueixin. El resultat ha estat una derrota del continuisme, però també dels que intentaven fer un canvi de cadires sense un canvi de règim.

Ara tothom intenta dir als guanyadors què han de fer. La resposta és que han d’aplicar el seu programa. Han de fer una Cambra més representativa, per assegurar que no torna a caure en mans d’“aconseguidors” ni testaferros. Han de posar gent capaç a Turisme de Barcelona, al Port, al Consorci de la Zona Franca, als serveis d’estudis i altres organismes i eliminar els que no tenen sentit. I finalment han d’ajudar a la tornada a la normalitat de les empreses fugades. Ja saben que es van equivocar des del 21-D. Ara cal ajudar-les a reconduir la situació i assumir el seu nou rol, aquest cop en benefici no només seu, sinó de tots i abandonant l’amenaça com a forma de fer política.