“La manca de personal en el sector TIC és alarmant”

La pandèmia ha estat un revulsiu per a moltes empreses i especialment per al sector TIC. Segurament tenien la transformació digital dins del seu road map, però no l’havien posat en marxa perquè tenien altres prioritats. Ara no han tingut més remei que accelerar aquest pla i incorporar noves tecnologies per donar resposta a les noves necessitats que hi havia al mercat, des de la part més bàsica, com són les videoconferències i el teletreball, fins a les més avançades, com la venda per internet i el pas de serveis que donaven de forma tradicional al format digital.

La Covid ha estat una mena de laboratori social enorme, en el qual tots hem experimentat noves situacions i comportaments. Hi ha gent que durant el confinament va fer la seva primera compra per internet o va demanar menjar a domicili a través d’una app. Abans ni s’ho havien plantejat. Aquest tipus de serveis ja existien però feia falta que s’adquirissin aquests nous hàbits, hi ha hagut una evolució mental per donar resposta a les noves necessitats tant des del punt de vista de l’empresa com del consumidor.

Els macroestudis parlen d’una acceleració d’entre tres i cinc anys en el sector de les pimes. L’esperit del Clúster Digital sempre ha estat que les empreses del sector col·laboressin. Això pot xocar perquè en principi són competència, però aquesta visió més col·laborativa és el que aconseguirà reforçar el sector TIC a Catalunya, sobretot pel que fa a innovació i internacionalització. La pandèmia ha impulsat la cooperació entre empreses, però també amb les universitats i els centres tecnològics i també amb altres clústers que, com les nostres companyies, han hagut de fer front als nous reptes, com el d’energia o retail. Hi ha hagut molt de diàleg i col·laboració per veure com podíem abordar aquest nou context, i és una dinàmica que continua.

El 98% del teixit empresarial català està format per pimes i aquestes sempre han vist la tecnologia com un avantatge competitiu, però com que tenien altres prioritats no ho havien posat en pràctica. Això passava sobretot per una manca de recursos: com que no disposen dels mateixos que les mitjanes i grans companyies i han de racionalitzar molt bé les inversions, se’ls ha d’explicar molt bé que les TIC no són un avantatge competitiu a mitjà termini sinó immediat, perquè milloren l’eficiència i la competitivitat. És una feina de pedagogia que fa anys que fem al clúster, però ara la pandèmia ha posat davant aquestes empreses el mirall de la realitat. Moltes s’han adonat que estaven molt malament, en l’àmbit tecnològic, i com que no podien donar resposta a aquesta situació han hagut de córrer molt per incorporar tecnologia. En el fons, no era un pas tan costós. Calia acabar de canviar la mentalitat i anar cap a solucions al núvol, que ens permeten de tenir disponibilitat de tot tipus de serveis des de qualsevol lloc, i ha facilitat tant el teletreball com el manteniment de la relació amb els clients.

Exacte, se’ls ha de donar també cobertura amb temes seguretat i que puguin desenvolupar el seu treball amb les mateixes eines i garanties. La part positiva és que la infraestructura de telecomunicacions ha aguantat, hi ha hagut una allau de gent treballant des de casa amb connectivitat domèstica i aquesta ha donat una bona resposta

Abans de la pandèmia, el govern ja havia avançat en el pla de digitalització per fer que la fibra i internet arribessin a qualsevol poble petit. És cert que no arriben a tot arreu, però el percentatge és molt gran i durant la crisi sanitària s’ha demostrat que aquest és un avantatge competitiu respecte d’altres llocs de l’Estat.

La robòtica i la indústria 4.0 sempre tenen aquest estigma. Hi ha qui pensa que les màquines són les que treballaran i la gent estarà a l’atur, quan la idea és que facin les feines més repetitives i que no aporten valor afegit perquè així les persones es puguin concentrar en les tasques més còmodes i de valor afegit. Fa anys que això passa a les cadenes de muntatge de cotxes i el resultat és molt positiu: són més eficients, la qualitat és més alta i hi ha menys riscos laborals.

Pot tenir moltes aplicacions i és un conjunt de tecnologies prou madur per posar-les en pràctica en qualsevol empresa, començant per temes tan simples com els bots, respostes automatitzades a les necessitats que un client pugui plantejar en un xat. Són la part més bàsica, però poden ser molt important per a una empresa perquè li permet de donar un servei les 24 hores del dia tots els dies de l’any i pot internacionalitzar els seus productes i serveis perquè el sistema parla en qualsevol idioma. Des dels anys seixanta que es parla de la intel·ligència artificial i ha calgut un període de maduresa. Potser no està tan avançada com altres camps, però comencen a sortir solucions i destaca perquè té una aplicació molt clara en el mercat.

A Catalunya tenim un dels hubs tecnològics més importants d’Europa i tenim un gran nombre d’start-ups, un actiu que no hem de perdre de vista. No només destaca el sector de la salut, sinó molts altres, com el comerç i les finances, en tots hi ha projectes molt innovadors. I històries d’èxit: el fabricant de punts de recàrrega Wallbox cotitza a la borsa d’Estats Units. Crec que tenim un bon ecosistema i una gran capacitat d’innovació i creativitat.

Sí, és una de les grans mancances i és alarmant perquè el sector necessita molts més recursos humans dels que actualment té.

No conec cap empresa TIC que no necessiti més personal. Amb la pandèmia la situació s’ha agreujat, perquè s’han accelerat els projectes i no podem créixer més perquè no hi ha prou gent, estem dins d’un cercle. A més, amb el teletreball, molts dels nostres treballadors reben ofertes de companyies de fora que valoren el nostre talent perquè és assequible i està molt ben preparat.

Fa falta un pla estratègic de la Generalitat per atraure talent de fora i retenir el d’aquí. Això seria a curt termini, per buscar una solució immediata, però també cal una estratègia a llarg termini. En primer lloc, cal potenciar les iniciatives STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) des de l’educació primària. S’han d’establir immediatament accions i fixar un calendari de les pròximes previstes per aconseguir incorporar vocacions científiques. Tot plegat, sense oblidar la perspectiva de gènere.

La falta de talent informàtic és general. Necessitem programadors, consultors, enginyers... Qualsevol perfil relacionat amb el sector TIC.

El problema és que no hi ha aquesta vocació, els joves necessiten referents i informació. Jo estic amb Steam4all, una iniciativa que intenta promoure les vocacions científiques i tecnològiques en escoles de poble, i l’experiència és molt positiva. Els nens i les nenes apliquen la tecnologia amb cotxes de joguina i després la relacionen amb l’automòbil dels seus pares. I per nosaltres també és molt important que els joves sàpiguen que poden desenvolupar les seves carreres sense sortir del poble, el teletreball ho posa ara més fàcil.

Totalment, tant l’esperit emprenedor com la innovació, tots aquests conceptes que no deixen de ser habilitats que has de cultivar perquè després tinguin un recorregut dins del nen. Els has d’explicar què poden fer i on poden arribar. Per això s’han de fer xerrades i posar exemples. Les nenes han de veure que hi ha dones que lideren grans empreses tecnològiques i també han de saber quina és la seva història personal i com han arribat fins aquí. Que tinguin referents és molt important.

Com sempre passa amb aquests tipus de fons públics, arriben envoltats de polèmica. Jo ho veig com una gran oportunitat, tot i que tinc clar que els fons haurien d’anar a grans projectes però on hi hagués diverses empreses, per així afavorir la dinàmica de col·laboració que defensem. Que hi hagi aquestes línia d’ajudes és una gran notícia, tot i que encara hi ha molts dubtes pel que fa al calendari o al pressupost global, a banda que, com passa sempre amb aquest tipus de processos, van amb retard.

Es parla molt de consum tecnològic i addicció, però l’únic que s’ha de fer és fer un ús racional, no crec que sigui un problema massiu. I la bretxa es va reduint a mesura que les generacions van avançant, cada cop som més nadius digitalment. Una altra cosa és el problema de recursos i eines, aquí calen assessors, pedagogia, formació i material disponible per a tothom.