Casasnovas i els límits econòmics de l’art

A l’entrada de l’oracle de Delfos una inscripció resava: “Coneix-te tu mateix”, que alguns exegetes han interpretat com el consell de ser conscient dels propis límits. I d’això mateix versava la conferència que el catedràtic Guillem López Casasnovas ha pronunciat aquesta setmana a l’Ateneu Barcelonès. Es va centrar en les acotacions que l’economia, la seva especialitat, estableix a l’art, i més concretament al teatre, una expressió artística que l’economista coneix bé com a responsable de la gestió i del patronatge de diverses entitats, entre elles el Teatre Lliure.

La reflexió abordava uns quants dilemes, com ara si els creadors s’han de sotmetre a les restriccions pressupostàries i si cal continuar amb una cultura tan “fortament subvencionada” com la nostra, amb el perill que aquestes injeccions de diner públic acabin marcant la jerarquia del que es promou.

Un tema, aquest, “amb arestes” i que cal tractar “com a porcellana fina”, en paraules de Casasnovas, que va apuntar que molts sectors intensius en mà d’obra, com ara el teatre, ho tenen molt difícil per incrementar la productivitat. Per posar-hi un exemple, les produccions teatrals han de repercutir en el preu de la taquilla la inflació que apuja els seus costos, però no poden actuar més ni fer més funcions de les que ja es fan, ni poden abaratir gaire res perquè la tecnologia hi té un abast limitat. Per això, sense un suport públic, seria prohibitiu assistir a un espectacle cultural, que ja sabem que és més que un passatemps per ensacar l’oci. “Els ingressos de moltes companyies, per la seva activitat, no passen del 10% del total” i López Casasnovas és partidari de les subvencions, precisament per la definició del teatre com a bé públic i “perquè no acabi als peus dels cavalls del mercat”. Tanmateix, pel seu sotmetiment al marc institucional, cal ser exhaustiu en la definició dels contractes i ser conscient que, inevitablement, la selecció serà ideològica, perquè cal triar i, per bona voluntat que hi hagi, els recursos són limitats. “El suport públic, però, s’ha d’adreçar a la creació, i no pas al suport de sous i salaris”, i alhora les companyies han de tenir control sobre els ingressos propis.

A Catalunya, segons dades de l’últim any “normal”, el 2019, hi ha 17.000 representacions i 3,5 milions d’espectadors en 170 teatres, amb 180 companyies que aquell any van rebre 67 milions de la Generalitat. Entre els reptes actuals, Casasnovas va assenyalar l’allau anual d’actors que arriben al sector, la gestió dels recursos humans, la incorporació de la tecnologia i la revisió de les governances. I com que “tot a la vida és avaluat”, l’arrel grega de l’economia (oikos nomeia), la conclusió de la conferència va ser que sí: que la creació “té límits, i el creador que els incorpori ho farà millor”.