El primer banc d’Andorra –i únic fins als anys cinquanta– fou creat el 1930 amb el nom de Banc Agrícol i Comercial, i l’autorització, és clar, del govern i dels dos coprínceps. Un dels seus objectius era el pagament de les nòmines dels que treballaven a les primeres carreteres del país i a Fhasa (Forces Hidroelèctriques d’Andorra, SA), la primera empresa andorrana productora d’electricitat, creada poc abans, el 1929. Es va crear un banc en un estat que no tenia –ni havia tingut– moneda pròpia. Un banc que funcionaria perfectament amb monedes estrangeres: la pesseta espanyola, el franc francès i, ben segur, altres monedes d’altres països del món.

Andorra era –és– un conjunt de valls d’alta muntanya, amb només un 2% de superfície conreable. Amb pocs habitants, doncs. El 1948, tot i els refugiats/exiliats de la guerra de 1936-1939 i de la II Guerra Mundial, tenia 5.500 habitants. Una xifra que ja incloïa, ben segur, els immigrants que hi havien anat a fer carreteres, i a construir la central de Fhasa. Des del 1842, però, a Andorra s’havia instal·lat i funcionava una farga catalana: la Farga Rossell, a la Massana.

El 1931 es van obrir els grans magatzems Les Pyrénées. Les activitats comercials esdevindrien, en relativament poc temps, un dels motors de l’economia andorrana. Als anys quaranta, cinquanta i seixanta, els catalans del Principat hi trobarien botigues amb productes que desconeixien i que pensaven que els podien ser molt útils, i els francesos tenien en compte els preus relativament més baixos, car els impostos andorrans no eren tan contundents com els de la República Francesa.

El 1939 va néixer Ràdio Andorra. Emetia en català (poc temps), francès i castellà. Informava del que succeïa durant la guerra sense cap censura. La música que programava era la més moderna.

Als anys cinquanta, fou autoritzada la creació d’algun nou banc. El 1952, el Crèdit Comercial d’Escaldes. Més tard, el Morabanc. El 1956, la Banca Reig. El 1957, la Banca Cassany. Amb fusions, ruptures i canvis de nom, han continuat i han crescut. Primer, com a Suïssa, amb secret bancari. Després, ja no.

La neu, l’esquí, ha estat –és– un altre motor de l’economia andorrana. El 1957, començà a funcionar el primer teleesquí del país: Coll Blanc. S’integraria a l’estació del Pas de la Casa. Pujar-hi a peu per baixar lliscant aviat seria un record, història passada.

També el 1957, s’obrí –es diu– un dels primers establiments hotelers d’Andorra. L’hotel La Terrassa, a Escaldes-Engordany. Tot i que el 1930 ja s’havia remodelat la fàbrica de tabac d’Andorra la Vella per fer-ne un hotel de luxe: l’hotel de France. De fabricar un producte perjudicial per a la salut a crear una indústria tan saludable com l’hostalera.

El 1933, s’obrí un hotel construït amb granit gris: l’hostal Valira, a Escaldes. Amb el primer ascensor del Principat. Els hotels, com les botigues i les estacions d’esquí, han anat configurant l’economia andorrana. Sense oblidar que hi ha notícia del funcionament d’hostals a Andorra des dels temps moderns: des del 1516. Des de finals del segle XIX, hi ha hagut idees i esbossos de projectes per utilitzar l’aigua termal mineral que brolla a 70ºC al terme d’Escaldes. El 1994, s’obrí al públic el que seria el balneari de més grans dimensions d’Europa: Caldea. Amb piscines cobertes i piscines a l’aire lliure. Neu i aigua calenta, doncs.

I l’ensenyament? Totes aquestes activitats econòmiques no s’haurien pogut organitzar ni mantenir sense un fort sistema educatiu. A l’Andorra dels segles XX i XXI coexisteixen tres sistemes educatius. Primer, el sistema francès. Des del 1900, el govern de París hi ha anat creant escoles públiques i laiques en llengua francesa. Segon, el sistema espanyol. Des del 1932, el govern de Madrid hi ha instal·lat escoles en llengua castellana. Tercer, el sistema andorrà. Des del 1982, el govern del Principat comença a posar en marxa l’Escola Andorrana. Per primera vegada, la geografia, la història, l’economia, la llengua i les institucions d’Andorra arriben a les aules escolars. Andorra ja té escola.