Sara Vicent Santamaria
Experta en educació financera i autora del llibre “Amb els diners no s’hi juga”
“Si voleu fills amb bona salut financera, doneu-los la paga”
“Hem de deixar que tinguin, al més aviat possible, una experiència empírica, de prova-error, amb els diners”
“És equivocat vincular la setmanada a l’acompliment de les seves responsabilitats i les seves tasques a casa”
Han d’aprendre que és tan important estalviar com gastar d’una manera reflexiva
Amb una educació financera criarem infants menys vulnerables al consum impulsiu
Crear un matalàs per a emergències els ajuda a ser conscients de la importància de la constància
El teu llibre és una resposta a una experiència personal: buscar la manera de limitar al teu fill gran la compra compulsiva de cromos per completar una col·lecció de futbol. Com ho vas resoldre?
Quan el meu fill tenia 10 anys, cada dia em demanava comprar cromos. Hi havia dies que li’n comprava i d’altres que no; sovint es frustrava molt amb la meva negativa i em vaig adonar que era jo qui l’estava regulant des de fora, i ho vaig interpretar com un repte educatiu. Necessitava ensenyar-li a gestionar els seus diners d’una manera en què ell fos autònom, responsable i eficient, de la mateixa manera que li estava ensenyant altres coses que eren necessàries a la seva vida, com vestir-se, rentar-se les dents etc. I d’aquí va néixer el meu llibre d’educació financera adreçat a infants de 6 a 12 anys.
I has vingut a omplir un buit. Perquè l’educació financera en aquesta edat ha estat un tema inexistent.
Exactament. Quan vaig començar a investigar, em vaig adonar que no hi havia recursos. I aleshores vaig aprofitar els coneixements que tenia d’economia i finances, però també de pedagogia i de neuroeducació, per adaptar-me molt al moment de maduresa emocional, i vaig voler proposar una metodologia planificada, amb una direcció i amb uns objectius concrets, que fos fàcil d’integrar en el dia a dia de les famílies.
I per què és important començar a educar en finances a partir dels 6 anys?
Perquè és una etapa en la qual podem acompanyar-los i ensenyar-los segons els nostres valors, la nostra manera de veure la vida. És quan assentem unes bones bases d’hàbits de gestió dels diners, i els ajudem a tenir una relació més sana amb el món de les finances.
En la teva metodologia apostes perquè els infants coneguin només quatre conceptes: despesa, ingressos, estalvi i gestió conscient dels diners.
Sí, així que, si fins als 12 anys aquests conceptes els assumeixen bé, després se’n poden introduir d’altres, com la inversió, el deute i l’autocontrol de les compres, i els interioritzen.
Insisteixes que no és un llibre per convertir els infants en futurs inversors.
L’objectiu és ensenyar-los a gestionar els diners d’una manera autònoma, responsable i eficient. És crucial, perquè cada dia prenem decisions sobre els nostres diners i recursos econòmics i aquestes decisions ens duen cap a un camí o cap a un altre. De fet, un estudi de l’OCDE mostra que una salut financera dolenta incrementa en un 20% la probabilitat de desenvolupar malalties com estrès, ansietat, migranyes, problemes digestius i fins i tot atacs de cor en casos molt extrems.
En termes generals, l’educació financera és bastant absent en el sistema educatiu, és un tema que queda bastant reduït a l’àmbit de la família, però en canvi parlar de diners als infants continua sent un tabú?
Sí. Els diners són un tabú a la nostra cultura, però, a més, en moltes ocasions, els xiquets no tenen l’oportunitat de gestionar-los fins que no arriben a l’adolescència, que és quan comencen a fer activitats sols. És aleshores quan les famílies s’adonen que han descuidat aquest tema, que s’afegeix a d’altres que s’inicien en aquesta etapa vital, i es desborden. Per tant, hem de deixar que tinguin, al més aviat possible, una experiència empírica, de prova-error, amb els diners. La neurociència ha demostrat que quan l’aprenentatge està vinculat emocionalment, queda més ben fixat al cervell. Per tant, que els nostres fills experimentin, prenguin decisions a partir d’un marc i una sèrie d’eines, els farà adults amb bona salut financera.
Quina és la metodologia que proposes per dotar d’educació financera els infants?
És un procés d’acompanyament educatiu; jo el compare amb una escala que va pujant esglaons a poc a poc. Si comencem als 6 anys, treballarem amb el nostre fill o filla un concepte, que és el dels ingressos i la gestió conscient. Ho farem a través de dues eines: la paga (per als ingressos) i el full de control d’ingressos i despeses (per a la gestió conscient dels diners). Als 7 anys mantindrem aquestes dues eines i hi afegirem els conceptes que ens falten (despeses i estalvi), i una
eina per treballar cadascun d’aquests aspectes. Així doncs, tot és molt progressiu, i els infants i la família tenen temps de treballar i practicar amb calma, perquè els objectius es plantegen per a un any. Per facilitar-ho a les famílies, en el llibre hi ha plantilles descarregables, per exemple, una per a la paga, una per al control de despeses, amb diferents nivells i adaptat als nostres valors i a les nostres circumstàncies.
Defenses la paga com una eina necessària per entendre què són els ingressos. Però aquesta mesura també té detractors. Què aporta de bo?
És essencial, perquè és la manera que experimentin amb els diners, per tal que, quan arribin a l’edat adulta, hagin après dels seus errors en la gestió dels ingressos. Hi havia un premi Nobel d’economia que en posava un exemple molt il·lustratiu: de la mateixa manera que una persona que no sap conduir no participa en un cursa automobilística perquè tindria unes conseqüències molt greus, una persona sense educació financera també patirà conseqüències greus en la vida si no n’aprèn abans. Hem d’aconseguir que els errors es minimitzin, que aprenguin a partir de les decisions que ells consideren més bones per a ells, i molt abans de ser adults.
De la mateixa manera que els pediatres recomanen un temps d’exposició a les pantalles per a cada edat, o pautes d’alimentació, quina creus que hauria de ser la quantitat de setmanada per a cada edat?
És la pregunta del milió. Moltes famílies em demanen pel mateix, però no puc donar una xifra, perquè això depèn de les circumstàncies de cadascuna de les famílies. Encara que, si generalitzem, no podem obviar que es tracta de nens que tenen de tot, i fins i tot massa, i això no és bo per a ells, perquè no poden gestionar-ho. Si he de recomanar alguna xifra, jo sempre opto per un import baix, que els permeti estalviar, crear un matalàs d’emergència, i també gastar. Estem construint la mentalitat, més enllà de l’import. Si donem massa diners, l’aprenentatge d’estalviar i de constància no s’assoleix; si és molt fàcil comprar tot el que volen, no els estem ajudant a inhibir els impulsos, a tolerar la frustració i ajornar la recompensa, que són habilitats o funcions executives fonamentals que han d’aprendre, a les quals jo dono molta importància.
A més a més, defuges la setmanada com a compensació a les responsabilitats a casa. No podria ser una manera d’entendre el concepte de salari?
És un error vincular la setmanada a l’acompliment de les responsabilitats i les seves tasques a casa. Els infants formen part de la família i han de col·laborar de manera voluntària com fem els adults, i això és educar-los en la corresponsabilitat. Una altra cosa és que hi hagi tasques molt esporàdiques i les plantegem com una feina extra per la qual acordem donar-li una recompensa. Cada família ho ha de decidir en funció dels seus valors, però les coses rutinàries i les responsabilitats quotidianes no s’han de pagar mai. Mai.
En la teva metodologia incideixes molt en la importància de tolerar la frustració, esperar i ajornar la recompensa. Creus que és la base per ajudar a frenar el consum compulsiu?
Sí, tot això fa que els xiquets després siguin menys vulnerables als continus imputs que es reben per impulsar el consum impulsiu. I no només del món del comerç, també d’entitats financeres tradicionals, amb productes bancaris que tenen lletra petita. Si com a família els hem fet reflexionar sobre si les ofertes que rebem són bones o no per a nosaltres, si hem sigut capaços d’ensenyar-los a posar distància entre el desig i el moment de compra, seran adults que no cauran en enganys.
A part dels quatre conceptes bàsics, hi incorpores nocions com ara el “matalàs d’emergència” i la “llista de desitjos”.
És una manera d’anar aprenent l’hàbit d’ajornar recompenses i ser constant. Per exemple, crear un matalàs per a emergències, encara que els nostres fills no ho necessitin, els ajuda a ser conscients de la importància d’un instrument financer com aquest. Hem identificat que hi ha molts adults que no en tenen i, quan de sobte es troben en una situació inesperada, viuen períodes de molt d’estrès, que té un impacte en molts àmbits. Aleshores, el que importa és que els infants aprenguin a ser constants, a construir i fer matalàs, a no gastar els diners en altres coses, i quan siguin adults ho tindran interioritzat.
En la teva proposta insisteixes a interpretar l’estalvi com una despesa fixa.
Sí, l’estalvi no és allò que reservem quan ja ens ho hem gastat tot. L’estalvi és la part que marca la salut financera. El que proposo és que, en el mateix moment en què es reben els ingressos, s’aparti una quantitat, i decidim quina va a l’estalvi i quina va al matalàs d’emergència; ha de quedar clar que són conceptes diferents. A més, proposem unes regles de compra en què es defineixen en família unes línies vermelles. Si no volem que comprin jocs sexistes o violents, o un cert tipus d’alimentació, es deixa per escrit en les regles de compra. Perquè ha de quedar clar que no els transmetem educació financera si els donem la paga sense una reflexió. Com en qualsevol àmbit de l’educació, les regles les posen els adults, i les explicarem bé i anirem adaptant-les, des de la comunicació. Veurem com al principi hi haurem d’estar més a sobre, acompanyant-los, i a poc a poc aniran aprenent a reflexionar i a guanyar autonomia. I, com a pares, haurem d’acceptar les seves decisions
Què passa si t’arriba el llibre quan els teus fills ja tenen més de 12 anys?
Com a mare o pare, que coneixes el teu fill i saps en quin moment maduratiu es troba, començaràs igualment pel primer esglaó, però el procés d’incorporació dels conceptes es pot acurtar tot el que consideris. El camí ja està marcat, simplement és seguir l’escala. Hi ha un capítol en què proposem l’“educació financera essencial”, que està pensat justament per a famílies que necessiten incorporar tots els conceptes d’una manera simplificada.
Hem vist que els diners no són només per estalviar. Cal dir-los que els diners també són per gastar, per viure bé i invertir?
Molts de nosaltres hem rebut dels pares una cultura de l’estalvi, però crec que també hem de poder-los gastar tranquil·lament, gaudir dels diners i fer-los créixer amb decisions basades en la reflexió.
En temps de Nadal, en què els infants acumulen molts regals i també diners, com els podem acompanyar per gestionar aquesta abundància?
Quan es reben grans quantitats de diners, primer hi ha d’haver una reflexió dels adults i, després, traslladar als fills les decisions. Els podem proposar gestionar una part dels diners els adults i l’altra, ells. I d’aquesta manera aprenen què poden fer amb els ingressos extres i, quan són més grans, aprenen a reflexionar quina direcció donar-los, i a fer-ho d’una manera conscient.
Has provat empíricament amb la teva família que la metodologia funciona. Continueu aplicant-ho ara que són adolescents?
Sí, sí, sí. Continuem aplicant-ho i, ara que estan en l’adolescència i la preadolescència, en què augmenta la impulsivitat, els està ajudant molt la llista de desitjos per poder mantenir una distància emocional.
Perfil
Fer de la necessitat una metodologia
Sara Vicent, llicenciada en filologia hispànica i doctora en filologia catalana, és experta en educació financera per a famílies i mare de dos nens, de 14 i 11 anys, amb els quals ha demostrat empíricament que la seva metodologia d’educació financera funciona. “Després d’anys de reflexionar i gestionar els seus diners a partir de quatre conceptes bàsics, ara els estem introduint en el concepte de la inversió”, explica. Vicent ha treballat com a docent i investigadora a la universitat, i actualment exerceix la seva activitat professional com a assessora lingüística a la Universitat Politècnica de València (UPV).
Com ens explica en aquesta entrevista, l’autora d’Amb els diners no s’hi juga, d’Amat Editorial, va començar a definir una metodologia educativa en finances quan es va trobar amb les dificultats que moltes famílies afronten per regular els infants en la compra impulsiva de cromos. Abans de la seva obra, era difícil trobar res semblant i es va posar a investigar i a definir quines havien de ser les passes per criar infants amb una relació sana, responsable, conscient i eficient amb els diners. No cal que els pares tinguin uns grans coneixements en economia per aplicar la metodologia, que, a més, és tan clara i està tan pautada que representa una bona oportunitat per als adults per aprendre o per repassar els conceptes bàsics de l’economia i qui sap si també per millorar les finances familiars. “Hi ha moltes lectores que m’han fet arribar que després de llegir el llibre han implementat accions, com la llista de desitjos i el matalàs d’emergència, que les han ajudat a tenir una economia familiar més robusta”, diu.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.