Ofec als centres especials de treball
Les entitats que donen feina a persones discapacitades, contra les cordes per l’augment de l’SMI
Busquen alternatives per sobreviure i demanen mesures que els donin viabilitat econòmica
El 10 de febrer passat, el Ministeri de Treball i els sindicats van signar l’acord de l’increment del salari mínim interprofessional (SMI) del 2025 en un 4,4%, que es tradueix en 1.184 euros mensuals i catorze pagues. L’acord suposa un increment de 50 euros mensuals respecte al 2024, amb el qual s’acumula una revaloració de prop del 61% en aquest concepte des del 2018. Amb la nova actualització de l’SMI (que estableix la quantitat mínima que un empresari ha de pagar als treballadors per una jornada laboral de 40 hores setmanals), l’Estat se situa en el tram mitjà dels països europeus amb salari mínim, lluny dels 2.570 euros de Luxemburg, però per sobre d’altres economies. La pujada pretén millorar el poder adquisitiu dels treballadors amb salaris mínims i fomentar la igualtat econòmica en el mercat laboral. Ara bé, una mesura que serveix per reduir les desigualtats socials té, però, un impacte corrosiu per a entitats que afavoreixen la integració sociolaboral d’una de les baules més febles del mercat de treball: les persones amb discapacitat, especialment les que tenen discapacitat intel·lectual, que quan treballen solen cobrar l’SMI.
A Catalunya hi ha 551.400 persones amb alguna discapacitat certificada, de les quals 15.000 treballen. I, en concret, segons dades sobre l’ocupació de les persones amb discapacitat de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), sols una de cada cinc persones amb discapacitat intel·lectual té feina, i la gran majoria de les que treballen ho fan en els coneguts com a centres especials de treball (CET) i cobrant el salari mínim interprofessional. Aquests centres asseguren un treball remunerat i garanteixen la seva integració laboral. Són centres protegits, l’objectiu dels quals és productiu, com el de qualsevol altra empresa i, per tant, els que hi treballen tenen contractes i salaris, però la seva funció és social, perquè són un mitjà d’integració per a un col·lectiu que difícilment s’inserirà en una empresa ordinària. La plantilla d’un centre d’aquestes característiques ha de tenir un mínim d’un 70% de treballadors discapacitats. I, a més a més, a les persones que són al centre especial de treball se’ls fa un seguiment individual, en el qual participen psicòlegs i altres perfils professionals, que representa un suport perquè puguin ser productives en aquest centre i que suposa un cost extra.
Justament el fet que es regeixin per criteris d’inserció laboral i no només per rendibilitat econòmica aboca els CET, especialment els de les entitats sense ànim de lucre, a una situació financera delicada. Fa temps que les diferents veus del sector alerten que aquest increment sostingut de l’SMI significa una càrrega financera addicional que posa en risc la seva viabilitat econòmica. Habitualment, operen amb pressupostos ajustats i depenen de subvencions i contractes públics per garantir el dret a treballar d’aquelles persones amb més dificultats d’inserció laboral.
“Cada vegada que s’augmenta l’SMI sense mesures complementàries, es posen en perill milers de llocs de treball de persones amb discapacitat i dificultats especials i, també, es dificulta la generació de nous llocs de treball per a aquest col·lectiu”, afirma Víctor Galmés, director de Dincat, l’associació empresarial d’economia social que agrupa unes 95 entitats de les prop de 200 existents. Galmés destaca que, tot i que la pujada de l’SMI millora les possibilitats de desenvolupament de les persones que estan als centres especials de treball perquè els dona més renda personal, genera una problemàtica molt significativa en el col·lectiu.
“Quan apugen el salari mínim, el que estem apujant és el llistó de productivitat i la dificultat de seguir promovent nous llocs de treball per a persones que no tindran possibilitats d’entrada al mercat ordinari”, considera Marc Labòria, adjunt de gerència de la Fundació Prodis, una entitat sense ànim de lucre amb prop de 400 empleats en el seu CET.
L’increment dels costos laborals s’afegeix a un problema d’infrafinançament crònic que ve de lluny.
Tradicionalment aquests centres havien desenvolupat una activitat manual per al sector industrial. Processos poc mecanitzats de productes amb tirades curtes, i amb una tipologia molt específica. Amb la contractació d’aquestes feines, les empreses ordinàries, a més, complien la llei del discapacitat (abans coneguda com a Lismi), que obliga les companyies públiques i privades amb més de 50 treballadors a tenir un 2% de treballadors amb discapacitat. Ara bé, a mesura que tot s’ha anat tecnificant, la competència per costos s’ha disparat i els centres de treball que no es poden actualitzar viuen un ofec financer que dificulta el manteniment d’activitat.
Així doncs, els centres afronten la dificultat de complir amb les noves obligacions salarials de diferents maneres. Alguns han desplegat iniciatives per poder sobreviure, que van des de la reorientació cap a activitats de més valor afegit, la cerca de noves línies d’activitat i el tancament de fàbriques que no són viables amb els nous costos laborals, entre d’altres.
Les transicions cap a activitats de més valor afegit no són fàcils en centres amb un múscul financer tan feble. “Depenem de molts contractes públics que s’han assolit amb un preu tancat amb un horitzó d’uns anys i no podem fer repercutir la pujada dels costos laborals per la normativa. Tampoc podem traslladar tot l’increment al client privat, si en tenim, perquè quedaríem fora de mercat”, explica Marc Labòria.
Per als experts, la importància de garantir la viabilitat dels CET rau en el fet que aquests espais de treball són una de les garanties d’inserció laboral i social de les persones discapacitades. En termes generals, es tracta d’una mena de pont de transició per formar i acompanyar la persona amb discapacitat en el procés d’inserció en el mercat laboral ordinari. Tanmateix, prenen més rellevància en certs perfils de discapacitats com els intel·lectuals i mentals, que per les seves particularitats tenen molt poca participació en el mercat laboral ordinari i, per tant, els CET són l’eina principal en la seva integració laboral.
De fet, segons les darreres dades de l’INE, que segrega per tipologia de discapacitat, les persones amb discapacitat mental i intel·lectual són les que tenen una de les taxes d’ocupació més baixes de tot el col·lectiu (vegeu gràfic).
“El cas és que, a mesura que va pujant el salari mínim interprofessional, si no hi ha mesures complementàries, la productivitat d’aquestes persones queda fora del mercat de treball. Les empreses ordinàries fan anàlisi de costos i, si la persona està dins de l’àmbit de l’ocupabilitat, la contracta i, si no, no”, relata Labòria.
Pot ser per aquest motiu, o potser hi intervenen altres factors, però el cas és que, en un moment d’expansió en el mercat de treball amb unes taxes creixents d’ocupació en el conjunt, les persones amb discapacitat intel·lectual no només no presenten una millora en l’ocupació, sinó que han registrat una baixada significativa en la taxa d’ocupació (1,4 punts) i en la taxa d’activitat (2,5 punts).
Així doncs, des del sector reclamen que calen actuacions globals que permetin millorar l’ocupabilitat de les persones amb discapacitat. “Cal que l’administració avaluï l’impacte d’aquests increments i els acompanyi de les mesures i el suport necessaris per garantir l’ocupabilitat i el dret al treball de les persones amb especials dificultats”, afegeix el director de Dincat.
L’any 2023, justament per donar resposta a aquestes reivindicacions, la Generalitat, a través del Departament d’Empresa, va crear un programa d’ajuts per afavorir la innovació als centres especials de treball. El programa, de moment, no ha tingut continuïtat. “Amb la fragilitat en què està immers el sector, no pot apostar per la millora dels processos i reorientar-se cap a activitats de més valor afegit si no té suport públic”, denuncia Víctor Galmés.
Una altra de les mesures que reclamen per compensar l’increment de l’SMI és la millora de l’ajut per cada treballador amb discapacitat dels CET. Tot i que la legislació estableix que al voltant del 50% del salari d’aquests treballadors està subvencionat per l’administració, la quantitat que han de pagar de més fa insostenible la seva viabilitat econòmica si no augmenta també l’ajut per salari. En concret, Dincat reclama augmentar les subvencions almenys un 5%, com s’ha fet en altres ocasions, per assumir els increments de l’SMI.
A banda dels desajustos en els ajuts, des del sector consideren que falten eines estructurals com ara que hi hagi una formació professional dual adaptada per a persones amb discapacitat intel·lectual, com ja tenen altres països europeus. “La formació és la principal eina per augmentar la productivitat i l’ocupabilitat de les persones treballadores, i per a les persones amb discapacitat intel·lectual encara no hi ha formacions professionals adaptades”, explica Galmés.
Aquesta és una reivindicació històrica del sector i que el Departament de Treball creu que de moment no entra en els plans de la conselleria. “Existeixen altres programes formatius per a aquest col·lectiu”, expliquen.
Ara com ara, a Catalunya hi ha al voltant de 200 CET, més de la meitat dels quals són sense ànim de lucre. Aquests últims es van formar a finals dels seixanta com una resposta de les famílies que volien suplir la falta de la iniciativa pública en la integració sociolaboral d’aquest col·lectiu. A mesura que van anar fent-se grans i generant noves necessitats, les associacions de familiars van anar ampliant les iniciatives d’integració sota fundacions i entitats sense ànim de lucre, amb l’objectiu que les persones amb discapacitat tinguessin una ocupació digna i justament remunerada.
La fragilitat no és igual per a tots els centres especials de treball. En els darrers anys, multinacionals i grans empreses han creat CET per oferir determinats serveis, cosa que a més els permet accedir a les subvencions disponibles. “Com que hi ha ajudes que no ponderen el grau de discapacitat, han anat a buscar els sectors i aquelles persones que no tenen minva productiva per oferir serveis auxiliars en què no afecta la discapacitat, però que resta ajuts dels centres de treball sense ànim de lucre que realitzin projectes al territori i que tinguin associat un projecte social”, expliquen fonts del sector. I no només hi ha més boques per menjar d’un mateix pastís, sinó que, a més, entitats socials i grans empreses que disposen de centres especials de treball competeixen en concursos públics amb uns recursos i capacitats per accedir-hi molt diferents. El sindicat UGT va fer un informe en què denunciava que hi ha empreses que han vist en aquest sistema una oportunitat per incorporar persones amb discapacitat a baix cost. Per això, des d’entitats sense ànim de lucre demanen que no es posi tothom al mateix sac.
