Parks, amb ‘k'

La màquina productiva catalana moderna (és a dir, els molins, les fàbriques o fargues, els vapors, els eixamples, les colònies, els cellers, les granges) inclou, també, els parks. Amb ‘k', o amb ‘c'.

La ‘k' és anglesa. La ‘c', llatina. Els parks es van començar a construir, a partir de mitjan XIX, dins, o als límits, de les grans ciutats industrials. En molts casos, estarien connectats amb les exposicions universals.

Eren uns espais on es combinaven natura i innovadors ginys electromecànics (del tipus muntanyes russes), i/o acurats sistemes vegetals i de circulació d'aigua. Eren “parcs d'atraccions”. Podien incloure, a més, hotels, restaurants, sales de ball, pistes de patinatge, tennis, etc. De fet, eren unes fàbriques de ‘productes instantanis'. Per arribar-hi es construirien, sovint, tramvies, funiculars i pistes per a automòbils.

Alguns empresaris catalans amb esperit aventurer van posar en marxa, dins i fora de Catalunya, alguns parks. El més conegut mundialment, el Park Güell (construït el 1900-1914), no és, però, un park. La idea inicial d'Eusebi Güell i Antoni Gaudí era construir una ciutat jardí de luxe dins d'un bosc.

En canvi, els desapareguts Camps Elisis projectats per Josep O. Mestres, (1853-1872) que ocupaven 8 mansanes de la Dreta de l'Eixample de Barcelona, entre passeig de Gràcia-Rosselló-Llúria-Aragó, sí que eren un parc d'atraccions. Amb quioscs, muntanyes russes i grans gàbies amb ocells exòtics.

Un xic més tard, a París, el terrassenc Josep Oller, l'empresari del mític Moulin Rouge, va instal·lar les Attractions Oller, amb muntanyes russes. L'Ajuntament va considerar que eren perilloses, les va fer desaparèixer i, al mateix solar, Oller hi va construir un music-hall: l'Olympia, que encara funciona. Al 1885, va obrir un espai que era un nou tipus de park, que seria un precedent dels actuals aqua-parks: la Grande Piscine Rochechouard.

El cim de la serra de Collserola, el Tibidabo, sota l'impuls del farmacèutic Salvador Andreu, esdevingué parc d'atraccions el 1910. I, amb alts i baixos, segueix essent-ho. Quasi al mateix temps, un grup capitalista francès construí un altre parc d'atraccions, a l'Arrabassada, amb Water Chutte, Scenic Rail, etc. Al costat del Casino i d'un gran hotel. De fa anys, el bosc se l'ha anat menjant.

Una família francesa, els Bertrand, van obrir, al 1912, un parc d'atraccions electromecàniques a Barcelona: el Turó Park. El 1934, aquest park, que havia fracassat el 1929 com a negoci privat, esdevingué parc municipal. És l'extraordinari (gràcies a l'enginy de Nicolau M. Rubió i Tudurí) Turó Parc.

El park d'iniciativa catalana que ha suscitat més expectació mediàtica (i fílmica), si més no al món de parla anglesa, és el Paronella Park, de Queensland, Austràlia. Fou construït, a partir de 1927, per l'empordanès Josep Paronella, que havia arribat a Austràlia el 1913, als 26 anys. Començà tallant canya de sucre, tornà a Catalunya el 1926 per casar-se, i, després de conèixer els parcs d'atraccions europeus en el seu viatge de noces, ideà un gran espai, on plantà 7.000 arbres tropicals i un bosc de bambús, i hi construí un castell medieval, un hotel amb saló de ball, teatre, un “túnel del temps”, pistes de tennis, piscines, un cinema, un museu. El 1933, posà en funcionament “un innovador giny hidroelèctric, que donava energia a tot el projecte”, i a una població veïna.

Tifons, inundacions i incendis han afectat, en diferents moments, les instal·lacions del parc. Però, al segle XXI, ha tornat a ser un referent. I l'escenari de films australians, nord-americans, japonesos i indis. El títol d'un d'aquests films és Castle in the sky. Un altre títol: Cure for serpents. Com es diu a l'autopresentació actual del parc: “The Dream Continues...”