La culpa és nostra
La democràcia és l'únic règim polític acceptable. El poble –cadascun de nosaltres– tria els polítics que els hauran de governar. Però a vegades aquests polítics prenen decisions que són considerades equivocades per la majoria dels observadors. És el que ha passat amb l'onada de refugiats de Síria, l'Afganistan i l'Iraq. Les protestes populars han estat clares a casa nostra. Però no sé si hi hauria hagut la mateixa unanimitat, si ens haguéssim trobat amb milers i milers de refugiats, tal com ha passat en alguns països dels més reticents a rebre aquella immigració. Només una persona ha tingut una posició clara d'acollida: la cancellera Merkel, aquella persona tan criticada. La democràcia es comporta a vegades de manera ben incorrecta. S'imaginen que el multimilionari Trump guanyés les eleccions a la presidència dels Estats Units? Tot indica que serà el candidat del partit republicà. El president Obama ha tingut el valor de restablir les relacions amb Cuba i s'hi ha passejat, acompanyat de la dona i les filles. Es evident que la família no l'hauria acompanyat si la visita s'hagués fet a un estat poc amic i perillós. Però Obama, que ha tingut aquest gest lloable, no ha pogut tancar la presó de Guantánamo, a la mateixa illa, tal com havia promès en el seu programa, perquè els republicans ho impedeixen, gràcies a la seva majoria a les dues cambres de govern.
La conclusió és clara. Si la democràcia arriba a conclusions egoistes i renuncia a l'aplicació de la Declaració dels Drets de l'Home, formulada per la ONU després de la Segona Guerra Mundial, la culpa és nostra, dels votants que hem elegit els nostres representants. O dit d'una altra manera, més exacta, la culpa és de la societat civil. La responsabilitat no és mai d'una persona sola. Si fos així, acabaríem neuròtics perduts.
Passo a l'economia i als programes econòmics dels partits. Tots els programes prediquen que el seu objectiu es el benestar i l'igualtat dels ciutadans, però difereixen en l'aplicació del seu programa. Entendre una política econòmica no està a l'abast de la majoria de la població. La manca de coneixements pot portar a dues opcions equivocades. La primera es votar Trump o el seu germà bessó, perquè ens ha enlluernat amb la seva fatxenderia. La segona és votar un partit que fa propostes impossibles de complir i es queda tan ample. La solució implica més labor pedagògica dels polítics i més preparació econòmica nostra. En aquest segon aspecte s'ha avançat força en els darrers 50 anys, començant pels sindicats i acabant amb nosaltres mateixos. Abans, els sindicalistes no sabien llegir un balanç, ara gairebé tothom sap el que és la inflació o fins i tot el Producte Interior Brut (PIB). En democràcia, el vot d'un Premi Nobel d'economia val tant com el de qualsevol altre. La solució no és multiplicar el valor del vot del Premi Nobel, sinó reduir la diferència en comprensió entre els dos votants.
El règim democràtic millorarà, a mesura que millori el nivell dels votants. És indiscutible. Aleshores, si tenim un bon govern, l'èxit serà nostre.
