Agències independents donarien transparència a la qualificació del risc

No deixa de sobtar que el lliure mercat admeti que una qüestió tan delicada com fer el diagnòstic del mercat, de les seves eines, sigui cosa de tres. El professor Palau no creu que tingui cap mena de sentit. “Tot plegat és la tendència dels mercats a convertir-se en oligopolis, n'hi ha 10 o 12, d'agències, però el sector el copen tres.” Afegeix que “seria bo que no fossin tan grans, que hi hagués més dispersió d'agències, ja que, al capdavall, és un treball tècnic, i no cal que hi hagi una grandària extraordinària”.

De fet, és pel fet que el sector s'ha organitzat en oligopoli que es pot rastrejar un vincle entre agències de ràting i bancs que permet fer algunes interpretacions sobre la crisi, al parer de l'analista d'Agenbolsa: “Els bancs collen els governs amb allò que han de poder seguir donant crèdit, i els governs diuen que sí, però els governs no estan disposats a cedir en tot, i deixen clar als bancs que primer s'hauran de finançar amb capital privat, amb ampliacions de capital o no pagant dividends puntualment. Això també s'evidencia amb les recents baixades de ràting al deute sobirà i els posteriors atacs dels governs a les agències de qualificació.”

Si parlem d'interessos, és difícil entrellucar el dia que s'alliberi el mercat financer dels interessos creats. Com bé diu Jesús Palau, “d'interessos sempre n'hi haurà, el que cal és que hi hagi mecanismes perquè aquests no siguin dominants”. “Vaig anar a veure la pel·lícula Inside Job, en què es revelava que el lobby financer dels EUA es gastava a l'any 5.000 milions de dòlars. És això el que cal canviar, perquè, si un sector econòmic es pot gastar a l'any aquesta suma fent lobby, tenim moltes possibilitats que les coses no funcionin bé.” Una altra solució que proposa Palau per superar la dictadura de l'oligopoli és “anar a entitats subjectes no al client, sinó a l'autoritat monetària”. Crec que les agències de ràting haurien de respondre davant del Banc Central Europeu o la UE i, d'alguna manera, rebre d'aquestes entitats l'encàrrec.” Així doncs, “si cal fer un ràting de JP Morgan, que aquest banc pagui a l'Estat perquè contracti una agència, que un dia pot ser l'agència A, un altre dia l'agència B, sempre intentant diversificar”.

L'analista Paula Hausmann pensa que necessàriament hi ha d'haver noves solucions després de la crisi: “Cal tenir esperances que les autoritats monetàries hagin après alguna cosa d'aquesta crisi i per tant vulguin evitar errades com haver fet la vista grossa, en tot. L'única solució és que aquests organismes es posin realment a regular.” Però sempre resta un pessic d'escepticisme: “Ara bé, quan superem la crisi, ja veurem si no tornen a haver-hi interessos.”

Amb els anys, Standard & Poors, Moody's i Fitch han ascendit a una posició d'arbitratge de gran poder. Era necessari. Per a l'analista d'Agenbolsa Paula Hausmann, “és clar que no són imprescindibles, i prova d'això és que des de la UE es proposa que jutgin el risc del deute dels estats de la Unió, justament per evitar els alts i baixos que pateixen els mercats”. Amb tot, assenyala que “sí que és necessari el ràting per a la valoració de les emissions de deute, per prendre decisions d'inversió per part de particulars, gestors, entitats, governs, grans bancs”. En tot cas, per recuperar l'ordre, el rigor i la credibilitat, “caldria incrementar la transparència amb noves agències de qualificació, de cara als gestors, i als governs, és molt important. S'han de crear noves agències, ja siguin independents o estatals”.

Jesús Palau, professor de finances d'Esade, creu que els grans noms que copen el ràting és clar que “no són imprescindibles, i la seva tasca ha acumulat massa errors en aquests anys de crisi. Ens recorda: “Vam veure, a l'inici de la crisi, coses com rebaixades de les qualificacions abans que sortissin notícies que hi donessin peu. No estaria malament que hi haguessin agències més independents que S&P, Moody's o Fitch, que no les veig gaire independents.”

Hausmann observa que hi hagut un cert esforç recent de les agències per recuperar prestigi: “Els mercats estan tornant a fer confiança a les agències, sobretot després d'haver fet un pas endavant, en rebaixar la qualificació dels Estats Units, que sempre, per interessos polítics, havia estat intocable.” Una recuperació que, val a dir, està lligada, en la seva opinió, “a la credibilitat tan baixa dels polítics al llarg de tota la crisi”. Paula Hausmann detecta que darrerament aquestes agències “estan reforçant les valoracions que fan, amb noves eines, tot reconeixent també que ho han fet malament en el passat immediat”. I a propòsit de la valoració del deute sobirà, que tants titulars ha generat, Jesús Palau troba estrany que normalment totes les males notícies sobre deute són sobre deute sobirà, “i el problema del deute sobirà és gran però no és res comparat amb el problema sobre el deute privat, i no veureu pas grans notícies sobre retallades de ràting del deute no sobirà”. Potser és una qüestió de servituds inalienables, segons la interpretació del professor d'Esade: “Les agències segueixen estan més pendents per les institucions que els paguen, que són les institucions financeres, que, en la situació actual, haurien de tenir uns ràtings bastant pitjors dels que tenen.”

Jesús Palau pensa que “no hauria de ser tant una entitat que depengués dels estats com que depengués d'una entitat monetària amb cara i ulls. No hauria de tenir com a objectiu primordial guanyar molts diners amb el ràting”. On són?: “Tenim uns senyors que fan ràtings, que depenen del BCE, que serien millors que els estats, perquè aquests podrien intervenir, segons uns interessos determinats”. Hausmann creu que “cal que hi hagi agències independents amb professionals que es comprometin a fer una valoració que després tingui conseqüències en el cas de no tenir fonaments sòlids. Igual que li passa a un metge si s'equivoca de diagnòstic o a un enginyer que dóna el vistiplau a la construcció d'un pont”.

Tot el mal que ràtings no gaire justos han ocasionat en el deute sobirà de diversos països, com ara Catalunya, se solucionaria, per a Palau,“si el BCE, en el cas que un país no satisfés el seu deute, sortís en la seva defensa, com poden fer el Banc d'Anglaterra o la Reserva Federal, que abans de deixar caure en fallida els seus estats poden imprimir bitllets. Així, tots els bons sobirans serien iguals, i es protegiria la solvència dels estats”.

Paula Hausmann també creu que ha arribat l'hora de ser valents: “Hem d'anar cap a una solució d'aquesta mena, ni que sigui per una qüestió d'ètica.” Conclou que, “encara que hi hagi el fantasma de la inflació, tant és, caldria tirar endavant, és imprescindible impulsar el consum per sortir de la crisi”.

Hi ha motius per malpensar, com diu Paula Hausmann: “Fins ara només s'havia de mirar que els EUA d'on són les principals agències de Rating, Moody's, Fitch i S&p i Regne Unit tenien la qualificació màxima del seu deute. Ara entenc perquè la UE vol crear les seves pròpies agències de ràting, ja que els Estats Units té les seves. De fet, ja s'ha dit que, a partir de la tardor del 2012, la UE ja en tindria, però aquestes agències seran governamentals? Això suposa deixar-les en mans dels polítics.”

Tot cercant un tractament de xoc, el professor Palau gosa proposar mesures de gran abast: “Una solució dràstica seria prohibir-les directament. Una empresa que fa una emissió de bons ha de donar tota la informació que el mercat li demana. I això és independent de si hi ha agències de ràting. Al capdavall, això va ser així durant molt de temps, ja que les agències són relativament modernes, històricament.” No és justificació la possible complexitat dels productes: “I si els productes financers són tan sofisticats que cal qualificar-los, el millor és no emetre'ls. Si només un petit grup al món pot valorar un producte financer, això no interessa, perquè llavors sí que és fàcil corrompre aquesta gent.”

Perquè cal tenir molt en compte que en la gènesi de la crisi hi ha tota aquesta mena de productes financers d'estranya enginyeria, com s'encarrega de recordar-nos Hausmann: “Tots aquests productes financers que s'han creat són la causa fonamental de la crisi. Es va arribar al punt que es van haver de titulitzar les hipoteques subprime, i els bancs han hagut de fer pràctiques no gens ortodoxes.” De tot aquell desgavell inicial ve el caos actual, com també assenyala l'analista d'Agenbolsa: “Veiem ara que hi ha posicions baixistes que ningú no les controla. Els organismes reguladors estan controlant posicions baixistes d'inversors independents, però no s'atreveixen amb hedge funds alguns vinculats a bancs.”