Pere Gil Estalella: l'economia ‘cathalana' (1)

El primer llibre explicant el funcionament de l'economia catalana moderna fou escrit durant l'any 1600 per Pere Gil i Estalella (Reus, 1551-Barcelona, 1622). Ens trobem al davant d'un text sorprenent. D'entrada, és un text inacabat: Gil (que era professor del Col·legi a Barcelona de la Companyia de Jesús) no va publicar mai el seu manuscrit, en què, d'altra banda, hi ha, en certs moment, espais -i fulls- en blanc, i mots inintel·ligibles. D'altra banda, el text és perfectament col·loquial, directe. Fuig del to acadèmic que se suposa que hauria de tenir.

El text, que es conserva a la biblioteca del Seminari Diocesà de Barcelona, va ésser, finalment, editat el 1949, gràcies a la perícia del geògraf Josep Iglésies, amb el títol Pere Gil i la seva Geografia de Catalunya (Barcelona-Igualada, Bas Estamper, 1949). L'Institut d'Estudis Catalans n'ha fet una nova edició (2002).

El llibre fa un repàs sistemàtic, i en certs moments minuciós, de tots els sectors de l'activitat econòmica catalana. La conclusió, m'apresso a dir-ho, és perfectament actual: “Catalunya té suficientment per a si mateixa totes les coses útils i necessàries a la vida humana, i, moltes d'elles, en abundància, per comunicar (= exportar) a altres províncies, i quant poques i quines son les que li falten.” La producció catalana és suficient per satisfer la demanda interna i, a més, una part d'aquesta producció es pot exportar (al text: “comunicar”) fora de Catalunya. Al mateix temps, Catalunya ha d'importar algunes (poques) coses.

El que la Catalunya de 1600 produïa en abundància i podia exportar és, curiosament, o no, molt semblant al que produeix i exporta als anys 2000. Vegem-ho. D'entrada, la metal·lúrgia, “lo Ferro”. La producció metal·lúrgica catalana de 1600 és variadíssima: reixes per a les finestres, baranes per a les escales, arcabussos, escopetes, pedrenyals, tancadures, claus, àncores per als vaixells, ganivets, tisores, dagues, espases, llances i altres semblants coses. Eines, armes, elements per a la navegació i per a la edificació.

Els destins de les exportacions (sempre, per mar) de ferro són: “València, Castella, Eivissa, Menorca, Mallorca, Sardenya, Sicília, Malta, costa de França i quasi tota la costa d'Itàlia.” Als anys 2000, dins de les exportacions catalanes, l'automòbil, que, convencionalment, és del sector metall, hi té un lloc destacat. I, la destinació és principalment, també, la Unió Europea (per bé que també venem Seat a Xina).

A continuació, el tèxtil, la llana. Les exportacions, a Europa i, via Sevilla, a Amèrica: “Amb naus i galeres i altres vaixells, s'aporta (=exporta) gran quantitat a Sicília, Nàpols, Gènova, Sardenya, Mallorca, Sevilla i altres parts: quasi cada any, 500 mil ducats. Lo qual és cosa de maravellar, i digna de ser agraïda al Deu Nostre Senyor que tanta gent pobre i rica visca a Catalunya en lo ministeri i art de fer i inventar tants draps de llana.” Amb el benentès que bona part de la matèria primera (de la llana) utilitzada per la indústria catalana calia importar-la.

Als anys 2000, la confecció, la moda, els draps, segueix essent molt important a l'economia catalana. Amb algunes diferències. Una: ara, la llana ha estat substituïda per altres fibres (incloses les sintètiques); i dues: si bé el disseny i la comercialització es fa a/des de Catalunya, la fabricació és, en molts casos, íntegrament feta fora, i lluny, de les terres catalanes. I la venda es fa actualment en diverses xarxes de botigues especialitzades repartides per tot el món (vegeu l'article La indústria de la moda, L'Econòmic 27-10-2012).