Un estat d'ànim i trenta-cinc mil socis

No sabria ben bé com descriure l'estat d'ànim al voltant de l'Espanyol. Fa la sensació que encara s'arrossega una mena d'estat de xoc que complica la capacitat per analitzar les situacions, i alhora la de decisió. No ho sé, però em fa l'efecte que el club es troba immers en un buit, en una terra de ningú on l'anar fent predomina per sobre de l'hem de fer. Sembla com si les expectatives que el nou estadi havia generat s'hagin empetitit. Talment com si el cap, el pensament del club en general, estigui encara agafat a tristos i dramàtics records del passat més immediat. Qüestió de temps, es va dir en el seu moment. Deu ser això. Però ara mateix si mirem el que ha passat des que ha començat la temporada podríem afirmar que els problemes s'han generat per aquest motiu, per haver estat com absents. No seria el cas del deute, que amb això dels números no valen pensaments ni metàfores. Els números canten. Però tampoc, ni aquests, que en qualsevol família, farien patir l'Espanyol s'assumeixen com un complement del fat, del destí enrevessat que sempre l'espera. En l'afer de Tamudo, més val no insistir-hi. Tot i que cada vegada pren més cos que el representant s'hauria aprofitat d'aquest estat d'ànim alacaigut que impera a la casa.

I ara, aquesta setmana, la lesió de De la Peña. Un ja no sap si és una qüestió de mala sort o que aquest noi ja ha fet la carrera que li tocava en això del futbol. Però també ens ho agafem amb la mateixa filosofia: què hi farem i vinga. No hi ha dubte que un Ivan en plenes condicions físiques hauria donat molt de si a l'Espanyol. Ningú li podrà retreure mai que no s'ha abocat al club. L'eliminació de la copa? Potser val més així. Quan s'està emboirat, capcot, és millor no voler mirar més enllà de les pròpies possibilitats, tocar de peus a terra. Precisament, és en aquesta línia que em molesta que algun hiperoptimista ja parli de classificacions europees. Pochettino ha estat bé: «Pareu el carro.» Les circumstàncies han volgut que el que s'havia presagiat i esperat com un any esplendorós sigui, purament i simplement, un any de traspàs. Mirar-ho d'una altra manera és enganyar-se un mateix. Ara bé, en aquests moments de decaïment hi ha una dada irreversible que ha de fer pujar els ànims, l'única que dóna esperances reals de futur: els 35.000 socis. Poca broma amb això. Segurament una cosa porta l'altra i entre l'estadi nou, la desgràcia de la mort de Jarque i algun altre detall s'han disparat les altes. Això sí que és un patrimoni, i no precisament econòmic sinó moral, de sentiment. I aquesta setmana, el Getafe de tristos records! Doncs a guanyar toca, que es pot.