Rotació de mínims

El CBT es troba en una situació difícil. Li va costar set jornades aconseguir la primera victòria i, des de llavors, es manté a la zona baixa de la classificació. Si fem un cop d'ull als jugadors utilitzats, veiem que en la majoria de partits de la primera volta hi ha hagut rotacions de nou i deu jugadors. Les dues darreres jornades, però, la cosa ha canviat. Divendres passat, a Melilla, Juan Pablo Márquez només va utilitzar vuit jugadors. A més, es dóna la circumstància que el cinc titular va jugar 175 dels 200 minuts del partit: Dani Rodríguez (35 minuts), Tarick Johnson (36), Michel Diouf (34), Adam Hess (35) i Kahiem Seawright (34). Els homes de banqueta van tenir un paper testimonial, dels quals David Mesa va ser el que va jugar més (13). La jornada anterior, contra el CAI, la rotació només va ser de set jugadors –Tarick Johnson estava lesionat–, i Hess va acabar jugant els 40 minuts.

Personalment, crec que és una situació una mica estranya, ja que, fins al dia del CAI, l'equip havia guanyat quatre dels últims set partits i mostrava una dinàmica molt bona respecte als deu primers partits, dels quals només n'havia guanyat un. Fer un canvi radical en el sistema de rotacions en aquest punt de temporada no és habitual si no hi ha una ratxa negativa. Aquesta és una opció per la qual els entrenadors se solen decantar més endavant, quan només val la victòria per aconseguir un objectiu determinat. És en aquests moments quan els tècnics aposten pels jugadors amb més nom, més cars i més experiència. Una altra possibilitat és que els que ara tenen menys minuts, sobretot el recentment fitxat Mendiburu, Berni Álvarez i Espunya, estiguin castigats i hagin de passar molts minuts a la banqueta, però em costa creure aquesta alternativa.

No sé si serà la tònica habitual a partir d'ara, però fer-ho probablement seria una aposta molt arriscada amb tot el que queda. Encara queden quinze partits i el desgast físic dels que més juguessin i el psicològic dels que entraven en la rotació i han deixat de fer-ho seria molt gran en la recta final de temporada.

ELS «KILLERS». Diumenge passat, a Fontajau, vam viure l'execució d'un killer, Francis Sánchez. Cap punt fins al descans, passant del tot desapercebut. Va acabar el partit amb 14 punts i el bàsquet de la victòria des de sis metres a sis segons del final. Francis Sánchez és el tipus de jugador que es caracteritza per ser un anotador. Quan rep la pilota vol tirar, és sempre la seva primera opció.

Podem trobar jugadors similars quant a mentalitat en la LEB Or com ara Paolo Quinteros (CAI), el mateix Troy DeVries (Sant Josep Girona) o Lou Roe (Tenerife). Jugadors que solen acabar els partits amb molts tirs de camp. No els importa gens ni mica si han estat encertats o no. No pensen en el tir anterior, sinó sempre en el següent. Així ho va fer Francis Sánchez diumenge passat, com ho ha fet en la seva extensa trajectòria esportiva.