És Guti, tranquils

José María Gutiérrez Hernández. És en la grisor d'aquest nom i d'aquests dos cognoms en què descansa la fe blanca en l'enèsima temporada supraterrenal, la del Madrid de Cristiano, Kaká, Xabi Alonso i Benzema. Tranquils.

José María Gutiérrez Hernández, Guti en la publicitat, Guti en la intimitat, un jugador de futbol amb qualitat, solidesa d'encenall i opacitat cristal·lina. Protagonista, el 31 de gener passat, de la portada d'un dels grans diaris esportius del règim veí. «El tacón de Dios», deien l'endemà que Guti fes una assistència amb el taló quan entre ell i la porteria no hi havia res ni ningú i el més fàcil hagués estat xutar a gol. Oju, que deia aquell.

El primer que ha de quedar de l'atribució fraudulenta és la blasfèmia, el manifest mal ús del nom de Déu –igual com ho va ser, tot sigui dit, quan alguns van comparar el gol de Messi contra el Getafe amb el gol que Maradona va fer en el mundial de Mèxic–. Ara bé, no és només la desmesurada exageració, que justament per això ja neix desqualificada, el que ha de quedar d'aquella portada. És, el tacón de Dios, la certesa que a la capital de l'únic dels mons possibles fa temps que veuen, de nou, una temporada que acabarà sent blaugrana des de la t fins a la a.

Perquè, no s'ha de perdre de vista, tots aquests escrivans i pontificadors a sou coneixen minuciosament la realitat interna de la casa blanca, tant com pertorbada i esbiaixada és la percepció que tenen de la realitat que hi ha més enllà de les fronteres del règim. Ells, que disseccionen minut a minut la quotidianitat blanca, en el primer cop de taló que veuen –perquè, ho sabem bé, en els partits del Barça fa temps que només veuen l'àrbitre–, en el primer llumí de futbol s'enceguen i ja s'afanyen a invocar Déu Nostre Senyor.

No només això, sinó que en la mateixa roda de premsa posterior al partit inicien un debat fictici amb l'enunciat de si Guti ha de ser convocat amb la selecció espanyola per al pròxim mundial de Sud-àfrica. (Obrim parèntesi: que hi vagi i que jugui tots els minuts, del primer a l'últim). Insaciat i sense discreció, poc després, el sistema va convidar Bernd Schuster, de vast passat blanc, a dir-hi la seva en la suposada controvèrsia. I l'home, que a pesar de tot encara és alemany, va intentar posar seny al circ. «Pensar això és una barbaritat», va dir.

No fa falta recordar com va acabar la temporada en què Schuster va interrompre al desficiant macrocosmos blanc amb allò que «al Camp Nou ara mateix no és possible guanyar».