No tot és tan bonic com ens ho pinten

Eclip­sa­des rere el poten­cial econòmic i social dels clubs cap­da­van­ters del país sub­sis­tei­xen –aquesta és la paraula– altres rea­li­tats, pro­jec­tes espor­tius d'àmbit més local o regi­o­nal que topen dia sí i dia també amb la crua rea­li­tat de la falta de mit­jans econòmics i de la com­petència des­lle­ial que prac­tica Espa­nya amb Cata­lu­nya. L'esport no s'escapa de l'ofec econòmic al qual se'ns sot­met com a país. No tenim diners per res­pon­dre amb infra­es­truc­tu­res a l'exigència de la ultra­com­pe­ti­tiva eco­no­mia del segle XXI. Ens fal­ten recur­sos perquè els nos­tres ser­veis puguin donar res­posta a una pressió demogràfica que no pateix cap altre ter­ri­tori de l'Estat espa­nyol. No parem de gene­rar dèficit, i encara ens ho retre­uen i ens volem fer estrènyer el cin­turó, quan són els nos­tres impos­tos els que han lli­gat amb llon­ga­nis­ses els gos­sos de l'Espa­nya impro­duc­tiva i sub­ven­ci­o­nada. Veient que no podem arri­bar a aju­dar els nos­tres clubs espor­tius perquè com­pe­tei­xin en igual­tat de con­di­ci­ons, tocarà ser més crítics amb polítiques d'apa­ra­dor i valo­ra­ci­ons tri­om­fa­lis­tes sobre el gran moment de l'esport català i con­cloure que si hi ha èxits, són deguts més al volun­ta­risme a petita escala que a la pla­ni­fi­cació i als recur­sos que s'hi abo­quen des dels òrgans de poder i del sec­tor empre­sa­rial.

Dic tot això perquè dis­sabte pas­sat un pre­si­dent de club modest, Fran­cesc Fer­roni (Sant Josep de Girona), que no fa ni dos anys que és al càrrec, es lamen­tava amar­ga­ment: «No devem res, i això ja és un èxit, però serà l'últim any que fun­ci­o­na­rem així. Farem un pres­su­post cent per cent real i si ser­veix per com­pe­tir en la LEB Or, bé; i, si no, ens hau­rem de plan­te­jar no ser-hi. O som capaços de gene­rar més recur­sos o pot­ser Girona no mereix tenir un equip en la LEB Or.» Així de clar, i a con­ti­nu­ació apun­tava amb el dit acu­sa­dor: «Empre­ses giro­ni­nes, ins­ti­tu­ci­ons i massa social. No hi ha gai­res pos­si­bi­li­tats més, ja que el club no té gaire capa­ci­tat per gene­rar ingres­sos. S'hi hau­ria d'afe­gir un patro­ci­na­dor, que no tenim; el suport de Caixa Girona, que no tenim, i les aju­des de la Gene­ra­li­tat, que tam­poc tenim. I la fede­ració espa­nyola tam­poc ajuda ni faci­lita les coses, només té un afany recap­ta­tori des­me­su­rat.» Els sala­ris del club no arri­ben al mig milió d'euros, cap bar­ba­ri­tat, i el club té 2.000 abo­nats. Ni així.

Em pre­gunto quants clubs –i fins i tot alguna soci­e­tat anònima espor­tiva– poden no estar d'acord amb les lamen­ta­ci­ons del direc­tiu gironí. Es comp­ten amb els dits d'una mà i en sobren. Sense entrar a dis­cu­tir fins a quin punt els clubs espor­tius fan obra social, o si és gaire legítim que les cai­xes d'estalvi –obli­ga­des per llei a fer-ne– els girin l'esquena –també tenen, legítima­ment, la seva política de patro­ci­nis–, o si els empre­sa­ris amb consciència han de rever­tir part dels seus bene­fi­cis en la soci­e­tat que els ha pro­por­ci­o­nat –que són molt lliu­res de no fer-ho i jo, de cri­ti­car-ho– sem­pre ani­rem a parar a allà mateix: si sobre els nos­tres impos­tos en deci­deix el veí, l'únic que pas­sarà és que ens els con­ti­nu­a­ran pre­nent de les mans.