Excepcional des de la normalitat

Deia Xavi Pascual aquesta setmana a El Periódico, abans d'afrontar la final a quatre de l'Eurolliga, que «la idea majoritària és que Paixutin és pitjor que Messina sense saber qui és Paixutin ni haver-lo vist entrenar» –aquest article va ser escrit dijous i a hores d'ara desconec si ja hi ha més gent que coneix Paixutin o la massa d'indocumentats es manté intacta–. El punt àlgid de l'Eurolliga també pot servir per recordar que Luis Casimiro continua entrenant. Un Casimiro a qui, vorejant els 50 anys, la frase de Pascual també li escau: «La idea majoritària és que Casimiro és pitjor que –i aquí tant val Messina o Paixutin– sense saber qui és Casimiro ni haver-lo vist entrenar». I això que té un títol d'ACB (Manresa), una final europea (Pamesa), un ascens de LEB a ACB (Fuenlabrada) i més d'11 temporades en la –cada dia costa més de creure, tot sigui dit– millor lliga de bàsquet d'Europa.

Casimiro continua entrenant i com gairebé cada temporada de la seva carrera, amb èxit. Però –i així ha estat sempre– ho fa des de la distància, allunyat dels focus, de la cel·lofana i de l'exabrupte. En el seu cas, allò que l'origen marca és un punt de partida exacte en la seva biografia. Fill d'un poble ignorat en l'eixuta geografia de la Manxa de quixotesc nom Villamayor de Calatrava, Casimiro s'ha expressat sempre des de l'anonimat, deixant que els resultats, la concreció de la seva feina, serveixin per acotar-lo. Passar desapercebut, treballar des de la discreció i la mesura, amb seny i sentit comú. Així va portar el Manresa al títol de lliga i així, aquest cap de setmana passat, ha conduït l'Estudiantes al play-off per primera vegada en les darreres quatre temporades.

Després de l'èxit més inimaginable assolit a la capital del Bages –encara és l'hora que algú ho iguali–, Casimiro va tastar a València la voracitat dels mitjans i el neguit de viure en un club descontrolat, amb aires de grandesa i peus de nan. Tant allà com a Alacant i a Valladolid, va experimentar el tracte fraudulent de la premsa feta i alimentada des de la rudesa. Per això va refugiar-se a Fuenlabrada i ara en l'Estudiantes, perquè a Casimiro li agrada treballar en el bàsquet, però és al·lèrgic a tot allò que l'envolta i que no hi té res veure. «No tenir entorn mediàtic és molt saludable des del punt de vista laboral», deia quan era en el Fuenlabrada. Val també per ara, en l'Estudiantes.

Luis Casimiro accepta projectes –quants tècnics agafarien, després de ser campió de l'ACB, un equip de la lliga LEB?–, s'adequa a les circumstàncies i als jugadors que té, i treballa. Home sensat, Casimiro és excepcional des de la normalitat, la que hauria de ser l'única aspiració legítima vàlida per a tots els professionals de l'esport.