El taulell

El tau­lell de les boti­gues obli­gava els depen­dents a extre­mar la sim­pa­tia amb els cli­ents perquè no semblés que la bar­rera que sepa­rava els uns i els altres era una trin­xera. Ara no hi ha tau­lells. O sub­sis­teix l'insubs­tituïble, el de la caixa, i per molt que el depen­dent que l'atén sigui afa­ble, l'acció de pagar sem­pre té una cosa d'antipàtica. En un super­mer­cat, la caixa i les cues que s'hi for­men tenen l'aire de l'àrea de peatge de les auto­pis­tes, que és l'àrea més odi­osa de totes les àrees i hectàrees a la rodona.

Les boti­gues de gai­rebé tots els rams van supri­mir els tau­lells com a acte de demo­cra­tit­zació i lli­ber­tat. El cli­ent era con­vi­dat a triar i reme­nar sense per­sona inter­po­sada. La con­signa sem­blava ser la dels ami­cals boti­guers amb tau­lell: “Vostè agafi, quedi-s'ho, i ja ho tro­ba­rem”, amb la diferència que ara el “ja ho tro­ba­rem” és a la caixa, imme­di­a­ta­ment abans de la porta del car­rer. Sem­bla que hi hagi més con­fiança, però n'hi ha menys, i alguns antics depen­dents han estat “reci­clats” –santa paraula– en vigi­lants perquè sem­pre hi ha algú que s'amaga una capsa de gale­tes al sarró o s'emporta els pan­ta­lons posats.

El cli­ent també és el depen­dent. A les gaso­li­ne­res t'has de ser­vir tu la gaso­lina. Sem­bla que puguis anar-te'n sense pagar, però és il·lusori: hi ha unes càmeres que et retra­ten. Un dia m'hau­ran d'expli­car qui con­trola les imat­ges resul­tants de les càmeres i com reac­ci­ona davant un impa­ga­ment. A les boti­gues, on també hi ha càmeres, s'entén que l'infrac­tor serà san­ci­o­nat, ni que sigui amb la ver­go­nya, quan vagi per sor­tir. Però a les gaso­li­ne­res? Hi haurà una per­se­cució auto­mo­bilística pels car­rers o per la car­re­tera? La nos­tra matrícula que­darà maleïda i no ens podrem fer gaso­lina mai més enlloc?

L'altre dia veia un repor­tatge sobre Ikea, botiga de mobles que s'anun­cia com a república inde­pen­dent, i de la qual els cli­ents sur­ten amb els mobles per mun­tar. Bé: en la república inde­pen­dent que l'Onze de Setem­bre pas­sat reclamàvem se suposa que també ens hau­rem de mun­tar el para­ment. Un vene­dor de mobles con­ven­ci­o­nals, de mobles enco­lats, mun­tats i sen­cers, sor­tia i deia que mal­grat l'èxit ful­gu­rant d'Ikea les boti­gues de mobi­li­ari de tota la vida no des­a­pa­rei­xe­ran perquè fan els mobles a mida i adap­tats als llocs on s'han de situar de casa. A mi aquest senyor em va fer una mica de ten­dresa. Van supri­mir tau­lells i depen­dents, i ara la cli­en­tela, avi­ci­ada pel mal cap del comerç tra­di­ci­o­nal, vol arri­bar a l'extrem: pres­cin­deix també de les boti­gues, i com­pra els pan­ta­lons i els lli­bres per inter­net, apo­te­osi de la democràcia, la lli­ber­tat i la república, i també dels antics ordi­na­ris, que havíem donat per abo­lits. No sabíem que ordi­na­dor també venia d'ordi­nari...