Nosaltres, els inútils

Diu Peter Sloterdijk: “El tret decisiu d'aquests descobriments és l'absència de tota referència a la productivitat.” Ho diu a partir de l'estada de Jean-Jacques Rousseau a la localitat d'Île de Saint-Pierre, una illa quasi deshabitada al bell mig del llac de Bienne, a Suïssa. Fa uns 250 anys. Sloterdijk –segons el que el mateix Rousseau explica a Els somieigs d'un passejant solitari– considera que aquest és el punt on comença “la moderna poesia de la subjectivitat, que immediatament es va convertir en filosofia de la llibertat”. Rousseau s'endinsa en una barca en el llac i, a la deriva, es deixa anar. No és el filòsof de la “volonté générale”, que descriu els orígens de la concepció de la col·lectivitat com un contracte en el qual cedim la part d'il·lusió subjectiva a canvi de participar en una “construcció col·lectiva” que ens aboca a un destí assenyalat i beneficiós per a tots –dissenyat per i per a la necessitat– que també ens sembla bo per a nosaltres, com a individus. És, en aquest breu espai de temps, un pensador que vagareja, que descobreix que “és lliure perquè aconsegueix conquerir la despreocupació”.

Avui, que està tan de moda parlar a favor de la inutilitat (de la cultura, per exemple), les paraules de Sloterdijk van més enllà dels tòpics. Plantegen la llibertat com a resposta al despotisme, primer de tot, però també –en un altre ordre de coses, el més íntim– com “la inutilitat extàtica per a totes les coses”. Diu: “L'home lliure segons Rousseau descobreix que és l'home més inútil del món –i ho troba perfectament bé”.

Tot això, i molt més (amb un apunt final que va a favor d'un cert compromís per la noblesa, que s'allunya del nihilisme) és a les pàgines d'un petit assaig absolutament imprescindible que ha publicat Arcàdia: Estrès i llibertat. Hi perdin el temps. Deixin-se portar per aquestes poques pàgines llamineres, atractives, seductores. El subratllin. Portin sempre aquest llibret a la butxaca. Hi aprendran política i filosofia. Voldran ser inútils.