El gust de mel de la llengua corsa

ou minuts. Nou minuts que han fet tremolar la República francesa. Els nou minuts durant els quals el nou president de l'Assemblea de Còrsega va parlar... en cors. Jean-Guy Talamoni, independentista reconegut, ja havia avisat de la seva intenció de pronunciar el seu primer discurs institucional exclusivament en cors, però també havia precisat que la premsa tindria a la seva disposició la traducció íntegra d'aquest discurs en francès.

Tot perquè per primera vegada des del segle XVIII Còrsega té un govern obertament nacionalista, amb uns responsables electes que oscil·len entre l'autonomisme i l'independentisme. Evidentment, si alguns d'aquests són autonomistes és perquè Còrsega no és autònoma. L'Assemblea de Còrsega és una particularitat insular, una clara concessió feta per França no a una identitat, sinó a la violència política que va regnar a l'illa durant gairebé quaranta anys. O sigui que l'Assemblea de Còrsega no és un parlament amb capacitat legislativa sinó un consell regional amb força més competències que els consells regionals francesos ordinaris. Aquesta excepció, és clar, contravé el principi teòric d'igualtat entre francesos: allò que tenen els corsos ho hauria de tenir tothom. Però França viu de contradiccions que la corquen per dintre mentre continua fent com si tot fos normal.

Aquesta mateixa derogació de la regla de la igualtat fa que, per exemple, l'ensenyament de la llengua corsa sigui generalitzat a les escoles primàries. Els pares que no volen que els seus fills aprenguin el cors ho han de dir expressament i els fills, en compensació, reben un ensenyament en francès de cultura i història corses. Seria ben simple i normal que aquesta mesura s'apliqués a totes les altres llengües dites regionals, però, una vegada més, es tracta d'una concessió feta a les bombes, i només a les bombes. Que trist i patètic, no, un país que només sap generalitzar l'ensenyament d'una llengua pròpia al territori d'aquesta llengua sota la pressió de la violència?

La llengua corsa, que pateix també d'una manca de transmissió familiar i que, per tant, es troba clarament en perill, va ser reconeguda oficialment per aquesta Assemblea ja fa uns anys. Aquest reconeixement, però, no va dotar-la de cap estatus de cooficialitat: a França, segons la Constitució, només el francès és oficial. I per això els nou minuts de cors de Jean-Guy Talamoni van fer enfurismar una gran part de la classe política francesa. No citaré cap d'aquests jacobins insignes per a qui, clarament, la República trontolla per nou minuts de discurs oficial no francès. Que fràgil, no, una república que no suporta nou minuts en una altra llengua? Que insegura i poruga.

Pel to i les maneres d'aquests polítics francesos, es notava molt que no els hauria faltat gaire per equiparar aquests nou minuts de paraula a un acte terrorista, però una resta de decència moral els va impedir acabar de fer el pas. Serà, potser, per la propera vegada.

Cal dir que aquesta enfurismada jacobina venia també del fet que els representants nacionalistes van fer una promesa solemne en llengua corsa, a davant del llibre fundador del sobiranisme cors, Giustificazione della rivoluzione di Corsica, un assaig polític i diplomàtic redactat al segle XVIII per Gregoriu Salvini. I així doncs, per exemple, van comprometre's a exercir les seves funcions “in u quadru universale di u diritttu di i populi à amaestrà à modu liberu u so destinu”, o sigui “en el marc universal dels drets dels pobles a administrar lliurement el seu destí”. Sí, hi ha llengües, a vegades, que tenen un gust de mel.

N