A cremallengües
Breu viatge al voltant de l'arpità
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
A Suïssa hi subsisteix el francoprovençal o arpità, bandejat fins el punt d'haver gairebé desaparegut
l viatger català que passa per algun aeroport de Suïssa podrà meravellar-se de veure com aquest país ven com una riquesa el fet de disposar de quatre llengües oficials. Com se sap, no tots els països fan igual. En realitat, però, a més de l'alemany, el francès, l'italià i el romanx existeix a Suïssa una cinquena llengua, bandejada fins al punt d'haver gairebé desaparegut: el francoprovençal, conegut també com a arpità. Aquesta llengua deu ser de les menys conegudes d'Europa occidental, llengua discreta, gairebé transparent, arraconada arreu on es parla. És una llengua tan poc visible que va caldre esperar el segle XIX perquè tingués un nom genèric que aixoplugués totes les seves variants dialectals. Fins llavors, els parlants simplement... parlaven. I si calia donar un nom a allò que parlaven li donaven el lloc del poble, de la ciutat o de la comarca on vivien. I els lingüistes que estudiaven aquells parlars deien, segons els casos, que es tractava de variants del francès o de l'occità.
El 1873, però, el lingüista italià Graziadio Isaia Ascoli va publicar un article en què per una banda identificava una sèrie de parlars de França, Suïssa i Itàlia com a constituents d'una llengua “amb independència històrica” i d'altra banda tenia la mala idea de batejar-la amb el nom de franco-provençal. El seu objectiu era d'evidenciar que es tractava d'una llengua de transició entre el francès i l'occità però, en els fets, va difondre més aviat la idea que era una mena de barreja. Res que pogués ajudar a augmentar l'autoestima de parlants gairebé tots convençuts de parlar, simplement, un patuès, és a dir, una subllengua. El fet que, més tard, els lingüistes decidissin de suprimir el guionet –francoprovençal– per donar més força al concepte de llengua autònoma no va ser gaire eficaç. Per això de mica en mica ha anat prenent força l'opció arpità, que, literalment, significa muntanyenc.
Gairebé arreu on es parlava aquesta llengua va ser instituïda una situació diglòssica en favor del francès, des de Lió, passant per Ginebra i fins a la vall d'Aosta. És en aquesta vall italiana on encara es parla més, però la vall d'Aosta, com a regió autònoma, té dues llengües oficials: italià i francès.
L'arpità té una literatura, migrada, i ha tingut també un ús oficial puntual en certs territoris. El nom emprat en aquells casos, però, era sempre el nom local. Així, al segle XIV, el municipi suís de Friburg –avui oficialment bilingüe alemany i francès– va adoptar el friburguès com a “llengua nacional”. Quatre segles més tard, però, queia la sentència de mort. El 1886 el reglament escolar cantonal deia que “l'ús del patuès és expressament prohibit a les escoles. La llengua francesa i l'alemany gramatical són els únics a ser admesos”. I afegia, com a repunt fanàtic: “Els mestres d'escola han de vigilar que aquesta situació es reprodueixi fora de l'escola i a les converses entre infants.” Una prohibició digna de l'escola franquista o de la república francesa al seu moment àlgid, que va ser aixecada el 1961, en un moment en què l'arpità ja era prou afeblit per no representar cap perill objectiu per a les llengües oficials.
I com passa sovint en les societats desenvolupades, és quan la llengua és menys parlada que esdevé més llegible. Una mica a tot arreu del seu territori històric és possible veure, o més aviat entreveure, algun rètol en arpità. O és possible, per exemple, llegir aventures de Tintín en aquesta llengua. L'àlbum més famós del repòrter belga en arpità és L'afer Tornassol, precisament perquè una part de la història té lloc en territori de llengua arpitana. I per això deu ser amb una fruïció afegida que el capità Haddock flastoma: “Bôagro de cranma d'eimplliâtro à la graissa d'hireçon!”
E