Els símbols

Alep és una ciutat simbòlica i, perquè és simbòlica, durant setmanes tots els mitjans de comunicació occidentals n'han parlat. Després, quan Alep ha caigut a les mans dels russos i dels de Damasc, molts dels mitjans s'han afanyat a fixar el nombre de morts. Però també Palmira és una ciutat simbòlica i, com que Barack Obama no va apostar-hi, els mitjans de comunicació n'han parlat molt menys. I tampoc no s'han aturat a comptar els cadàvers. Qui pot aturar-s'hi a fer comptes si ara els que hi manen simbolitzen als nostres ulls el mal del mal? Per dolents, però, també els independentistes catalans que van cremar una foto del rei. Un joc de nens comparat amb el que passarà avui amb la presidenta del Parlament. Però als de la CUP, com als espanyols, a vegades els perd l'estètica. Ja ho deia aquesta mateixa setmana el monarca parlant de la monarquia: “Lo que no se conoce es difícil de querer.” Obviava, és clar, que la coneixem prou i que, sovint, la regla “a més coneixement, més amor” en molts matrimonis no funciona. I encara menys en els que són forçosos, com el de tots plegats amb el rei o el de Catalunya amb Espanya. Però això últim potser no, perquè diuen que és una unitat. Com la del pany a la porta. Ahir vaig anar a un restaurant. Com tants exintegrants de la classe mitjana, vaig entrar-hi atret pel preu del menú. 12 euros amb vi i postres. En teoria, tres possibilitats a cada plat. Però, a la pràctica, tothom menjava el mateix perquè uns plats s'havien acabat i perquè per a uns altres ens tocava esperar mitja hora. Ranxo per a la tropa! El restaurant de què parlo té fama de servir cada dia de la setmana el mateix menú. “Això ve de l'any de la picor”, ens va dir el cambrer. Ja ho veuen, doncs. Com la Constitució, com Espanya i com la monarquia.