Esquerra com a referent

El passat 15 de gener, en un escenari tan simbòlic com el Baix Llobregat, l'Assemblea va posar en marxa la seva campanya pel sí, que ara titula “Fem futur”. Després de mesos que semblava un actor ja acostumat a jugar a la defensiva i reactivament a les agressions de l'Estat contra els líders independentistes, sembla que torna a prendre el timó ara que comencem un any definitivament crucial. Malgrat que fer la convocatòria oficial del referèndum promès pel president Puigdemont costarà sang, suor i llàgrimes, no és menys cert que si l'independentisme vol sortir-ne airós ha de prendre consciència que la primera gran victòria serà la del relat, el també anomenat storytelling. I, en aquest context, les entitats sobiranistes tornen a prendre un rol fonamental.

L'independentisme sembla que ha tocat sostre, si més no fent una anàlisi de la volatilitat dels últims baròmetres publicats pel Centre d'Estudis d'Opinió. L'últim, per exemple, no era gens esperançador assenyalant que només un 45% votarien a favor de la secessió, contràriament al 46% que s'hi mostraven en contra. Però, com bé desgranava el professor de la UAB Joan Manuel Tresserras, en una conferència a la seu d'El 9 Nou de Vic, encara hi ha marge de creixement per als independentistes entre aquella gent menys arrauxada però capaç d'entendre racionalment que l'única esperança de progrés per a Catalunya és desprendre's del llast de l'Espanya pseudoautonòmica i recentralitzada que coneixem. Sembla que l'ANC vol treballar una campanya menys emocional i més racional. De fet, fa temps que penso que només la racionalitat ens acabarà fent teixir les aliances necessàries entre grups socials i líders d'opinió (nacionals i internacionals) per sortir victoriosos del xoc de trens que es veu a l'horitzó. La posada en escena que avui, 24 de gener, Puigdemont, Junqueras i Romeva faran al Parlament Europeu és una nova victòria en la batalla pel relat.

No obstant, crec que no hem de ser il·lusos per pensar que durant el 2017 els partits independentistes només pensaran en com convocar i guanyar el plebiscit. L'anàlisi racional també ens ha de portar a considerar que, malauradament, la cultura política mediterrània porta el tactisme en el seu ADN. I, per tant, no és menys cert que tots els aparelladors de les organitzacions també preveuen (encara que sigui remotament) un escenari de fracàs i retorn al model autonòmic –potser, fins i tot a la zona de confort per alguns– si van mal dades. L'ANC i Òmnium, per tant, no només tenen la feina d'eixamplar l'espai independentista, sinó que també tenen feina dins l'ecosistema independentista com a creadors d'un relat prou sòlid perquè cap formació política tingui temptacions de posar el fre de mà.

De fet, la publicació de l'última enquesta de La Vanguardia, apuntant a un clar sorpasso d'ERC al PDeCAT, té una lectura entre línies interessant. En aquesta batalla pel relat, hi haurà aquells qui intentaran fer descarrilar el procés apel·lant a l'ambició o els temors dels nostres líders polítics. Segons l'enquesta, Esquerra és el partit destinat a liderar el futur polític de Catalunya, mentre que la nova Convergència pateix encara un dilema identitari a causa d'un procés de refundació fet a mitges i una coalició de govern que la desgasta ideològicament. Dibuixant aquesta conjuntura, quantes veus interessades aconsellarien al junquerisme clavar un cop mortal al PDeCAT en unes noves autonòmiques o als líders neoconvergents retornar a la zona de confort, a la del seny i l'ordre? Sortosament, i com es veurà avui a Brussel·les, tinc la sensació que les actuals direccions dels dos partits tenen un ADN prou independentista per no deixar-se influenciar. Però, no obstant això, quan en la mateixa conferència Tresserras apuntava que el 2017 serà l'any definitiu de la batalla pel relat, en aquesta lluita es viuran múltiples situacions com aquesta: serà un any de veritats interessades, de postveritats, que caldrà ressituar racionalment.

Del quE no tinc cap mena de dubte, però, és que l'enquesta de La Vanguardia dibuixa un escenari polític molt plausible, en el context d'una Catalunya independent. ERC s'ha sabut consolidar seriosament en un espai de centreesquerra gràcies a l'acció de govern, al fet que la nova direcció ha sabut mantenir cohesionat el partit des de fa temps (insòlit en la seva història) i a l'estira-i-arronsa entre els dos pols independentistes, la CUP i el PDeCAT. Tresserras ho expressava de manera més sibil·lina: en la Catalunya independent hi haurà dues grans majories que caldrà que cooperin, “la dels republicans, amb els cupaires i els comuns i, també, la dels actuals partits independentistes”. És a dir, ERC sempre com a referent.