Morir matant

Quan un par­tit que ha tin­gut repre­sen­tació par­la­mentària deixa de tenir-ne és quan es pot mesu­rar amb més clare­dat el sen­tit de la dig­ni­tat dels seus diri­gents. Si reac­ci­o­nen volent morir matant, en comp­tes de con­fes­sant tots els errors come­sos que els han fet per­dre la con­fiança entre els ciu­ta­dans, és quan es pot veure fins a quin punt s'allu­nyen de l'espe­rit democràtic i pro­vo­quen ver­go­nya ali­ena.

Quan Soli­da­ri­tat Cata­lana per la Inde­pendència no va obte­nir repre­sen­tació a les elec­ci­ons del Par­la­ment de Cata­lu­nya del 2012, el seu can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, Alfons López Tena, va reac­ci­o­nar amb la ràbia de qui vol morir matant, incapaç d'accep­tar que els inde­pen­den­tis­tes havien votat for­ces polítiques que no són la seva. “Cata­lu­nya ha optat per la seva extinció i no per la inde­pendència”, va afir­mar.

Els mili­tants d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya han sabut ara a través d'una carta de Ramon Espa­da­ler que aquesta for­mació política, fun­dada el 1931, ha arri­bat al final de la seva tra­jectòria. “Hem rebut fins i tot l'hos­ti­li­tat d'aquells que, refrac­ta­ris al diàleg, se situen en posi­ci­ons extre­mes i irre­con­ci­li­a­bles, ali­men­tant-se de la mútua con­fron­tació”, hi asse­vera l'últim secre­tari gene­ral del comitè de govern del par­tit.

Com Alfons López Tena, Ramon Espa­da­ler política­ment ha vol­gut morir matant, incapaç d'accep­tar que el gruix dels ciu­ta­dans que sin­to­nit­za­ven amb l'espe­rit del par­tit de Manuel Car­rasco i For­mi­guera ja no volien que Josep Antoni Duran i Lleida arruïnés més la memòria històrica d'una tra­dició política la qual ha traït pels seus interes­sos per­so­nals.