‘London Bridge'

Durant bona part del segle XIX els britànics tenien la il·lusió que la vida era eterna perquè la reina Victòria era, com sempre, al palau de Buckingham o al castell de Windsor. La vella Vicky, com alguns li deien afectuosament, va aguantar 64 anys regnant, però en tombar el segle, fins i tot ella va morir i el país va sentir la frisança de les incerteses. Elisabet II ja ha superat el rècord de la seva antecessora i, com ella, sembla que vol morir regnant, és a dir, sense abdicar malgrat els seus 91 anys. Fa unes setmanes, però, va tenir un detallàs: va donar permís al seu consort, el duc d'Edimburg, perquè s'agafi una jubilació anticipada atès que ja ha complert... 95 anys. Les coses es preparen amb temps i es fan quan toca. Per exemple, hi ha un comitè que es reuneix regularment des dels anys seixanta dedicat exclusivament a tenir-ho tot a punt per quan “la vida del monarca es vagi encaminant cap al seu tancament”. L'honor de preparar el funeral d'un monarca es va concedir el 1672 a la família aristocràtica dels Norfolk, per tant l'actual duc de Norfolk coordina l'equip que s'ha d'encarregar que, quan sigui l'hora d'Isabel II, tot es faci sense cap concessió a la modernitat i seguint fil per randa els protocols establerts: que es disparin 41 canonades amb una durada de set minuts, o que l'anunci comenci dient que “Déu totpoderós ha volgut cridar al seu costat la nostra Sobirana Senyora Reina Elisabet Segona de beneïda i gloriosa memòria...” Amb tot, el més important consisteix a controlar la difusió del fet biològic. Per això l'operació per la mort de la sobirana té un nom codificat: London Bridge. Quan arribi el dia, el primer ministre serà informat puntualment i tot seguit els funcionaris implicats rebran la notificació per posar l'operació en marxa: “El pont de Londres ha caigut”. Rebut i tots a la feina. I aquell dia, altra vegada, com el dia que va morir Victòria, molts britànics pensaran, inquiets, que no, que la vida no és eterna.