Viacrucis digital

Des del pas­sat mes d’octu­bre, la legis­lació obliga dife­rents per­so­nes i col·lec­tius (entre ells, totes les enti­tats) a rea­lit­zar qual­se­vol tràmit per via electrònica. Des de fora, suposo que molts ho aplau­dei­xen com un pas més per adap­tar-nos als temps que cor­ren, agi­li­tar la burocràcia admi­nis­tra­tiva i posar fi a aque­lles tau­les enter­ra­des en mun­ta­nyes de papers. M’ho ima­gino perquè és el mateix que vaig pen­sar quan es van pre­sen­tar pla­ta­for­mes com Lex­net per a l’àmbit jurídic. La rea­li­tat, òbvi­a­ment, és molt dife­rent quan la mires des d’un altre cos­tat. Aquest estiu no ha cal­gut fer gaire esforç davant la famosa fallida de segu­re­tat de Lex­net, però és que sovint no cal espe­rar a errors pun­tu­als per ado­nar-se que, pot­ser, la casa de l’admi­nis­tració electrònica s’està cons­truint per la teu­lada i amb uns mate­ri­als més dèbils que la casa de palla del pri­mer por­quet del conte. Acon­se­guir els cer­ti­fi­cats digi­tals és un mal­de­cap con­si­de­ra­ble fins i tot per per­so­nes acos­tu­ma­des a tre­ba­llar amb el mitjà informàtic, i tenir èxit a l’hora de fer un tràmit electrònic reque­reix una ali­ne­ació astral per la qual l’usu­ari ha de pas­sar una cursa d’obs­ta­cles tècnica i resar per no caure en el pou de les falli­des del sis­tema. Està molt bé moder­nit­zar-nos, però pot­ser seria millor que les admi­nis­tra­ci­ons no ama­gues­sin les feble­ses pròpies dei­xant la res­pon­sa­bi­li­tat a les mans dels que som a l’altre cos­tat.