No-nacionalisme i salut

Si vas al metge alguna cosa o altra et trobarà, repeteix la gent; és el que queda dels pànics i impotències històriques a morir de malaltia. D’entre les pors notificades per la literatura, només direm la pesta del XIV que va suggerir el Decameró a Boccaccio, o les que refereix Josep Pla: la grip que, d’estudiant, el va fer tornar a casa i la sífilis que qui sap què li va fer fer. I a Dalí: ara que s’ha exhumat la vida sexual del geni, els dalinòlegs han repicat que sempre havia tingut pànic no superat a posar-la-hi per la mateixa por de Pla –ambdós preantibiòtics.

Tornant al principi, qui pot dir que està absolutament sa? No ningú. Entre les malures greus i l’ungla que sempre se’ns clava, el penelló de cada hivern o el persistent ull de poll, tenim tot el catàleg de colesterols, tensions arterials, al·lèrgies... amb què coexistim. Molts d’aquests dèficits de salut sovint els podem ignorar perquè no ens molesten, però això no vol pas dir que s’hagin resolt; sovint només se’ns fan present quan les circumstàncies els enxerinen: aquella pols de faves que ens recorda que som asmàtics, aquell gat o aquella olivera que fa caure el vel de la nostra al·lèrgia.

Amb el no-nacionalisme dels que en presumeixen –és a dir amb el nacionalisme en general– passa el mateix. Si el col·lectiu que es considera una nació pot respirar política neta, la llengua no ha de suportar temperatures excessives, els nodriments per al cos i l’esperit li són suficients... el nacionalisme no se li desvetllarà pas; fins i tot algun dels seus individus pensaran que no ho són pas, de nacionalistes, i consideraran com una mena de mal lleig el nacionalisme dels col·lectius sotmesos a excessos que els emmalalteixen. Fins i tot negaran les circumstàncies que no els deixen respirar, que els sobreescalfen o els refreden perillosament, que els neguen el pa i la sal de cada dia. El no-nacionalisme és un passament per a qui té la salut nacional raonablement resolta fins al punt que pot permetre’s ignorar-la. No és que no en sigui o que no se’n pugui manifestar: simplement que, com que no li cal, pot presumir de no ser-ne. Per no anar més lluny, quin espanyol raonable ha de manifestar-se nacionalista si té tots els components de la que considera la seva nació resolts i garantits? El nacionalisme de qui es considera pertanyent a la nació catalana són els inevitables rogall crònic conseqüència de l’ofec o de les severes limitacions a la llengua; l’insomni, la granellada de viure en un espai polític baix de sostre. El no-nacionalisme, és a dir el nacionalisme espanyol, vol negar aquestes excrescències pròpies de la anormalitat de la nació catalana perquè nega l’espai nacional català i només considera l’espanyol que pot estalviar-se aquests símptomes. Els més benèvols venen a dir: sentiu-vos de la nació espanyola i no haureu de patir.