Clàssics elitistes

Menys del 25% dels millennials han vist almenys una pel·lícula sencera feta entre el 1940 i el 1950 i només una tercera part n’han vist una de realitzada als anys seixanta. El 30% dels joves admeten que mai han vist cap pel·lícula en blanc i negre i un 20% ho justifiquen dient que les consideren “avorrides”. Són dades d’una enquesta realitzada als Estats Units que posen de manifest que els joves passen del cinema clàssic. Ho dic sense nostàlgia.

Aquestes xifres són previsibles. Fins ben bé a mitjan dels noranta, els canals de televisió oferien films clàssics en horaris de màxima audiència. Els que ens vam criar en les primeres dècades de la televisió veiem clàssics contínuament. Inoblidables els cicles i les pel·lis de dissabte a la tarda. O el costum d’homenatjar un actor o director acabat de morir amb l’emissió d’un film seu. No s’havia d’anar a buscar els clàssics a cap botiga de DVD, ni a cap cinema de reestrena, ni a cap plataforma digital. Te’ls trobaves de cara. Actualment no, i ho dic sense nostàlgia.

Avui dia veure cinema clàssic és fàcil i barat, però ho has d’anar a buscar, i és clar que no sempre se cerca allò del qual ningú no t’ha parlat o mostrat mai abans. Ho dic sense nostàlgia, però és preocupant que els nous usos de la cultura estiguin convertint els clàssics –abans part intrínseca de la cultura popular– en productes elitistes, estranys i per a minories.