Un diumenge qualsevol

Es fa molt difícil quedar-se amb una sola idea, amb només una imatge o detall. La jornada del primer dia d’octubre ha estat tan xocant i memorable, esfereïdorament inversemblant, dolorosa en la seva felicitat, que potser no la podrem acabar de pair fins d’aquí a molts mesos. Una cosa és segura: aquest 1 d’octubre ja és una fita. Després del 9-N es va dir que el poble català “s’havia agradat”; ara podem dir que hem meravellat el món. No es tracta d’ensabonar-nos ni de motivar-nos encara més perquè segurament els dies que vindran seran –em temo– també brutals. Però és ben cert que hem estat a l’altura.

Personalment volia dormir al meu col·legi electoral. Vaig veure que no em necessitaven. Vaig mal dormir tota la nit, fins que a les 5:30 de la matinada ja guaitava a Twitter, i ja veia que hi havia cinquanta persones fent munt a la porta de l’institut de secundària on se’ns esperava. Allà ja hi era poc després. I era increïble veure aquelles cares.

Gent de totes les edats, insomnes, esperançats, sense por, amb ganes de donar la cara pel país. Hi havia inquietud. Els Mossos rondaven per les voreres. Ningú sabia què podia passar. Però finalment una parella de Mossos tan sols va aixecar acta i quedaren una mica lluny, custodiant les anades i vingudes. Tot semblava que havia d’anar bé. El sol sortia en un cel encapotat.

I van arribar les urnes. Algú va plorar. S’imposava un silenci reverencial. Van demanar qui volia d’entre nosaltres formar part de les meses. I a ningú li va tremolar la veu. No s’hi valien de res les amenaces ben presents del govern de Madrid, les multes que poden arruïnar gairebé totes les famílies. I es va obrir amb total normalitat.

Sense haver votat vaig tornar a casa, a esmorzar i buscar la família. Llavors les imatges anaren arribant a la televisió. La policia militar atacava; trencava vidres, parets, fins i tot buscava urnes amb un frenesí de terror, assotava votants, arrossegava pels cabells els que feien resistència pacífica. Qualsevol persona mínimament sensata i sensible s’esfereeix en veure això. Apallissaven gent normal: senyors de cabells blancs, jubilades, mares de família, jovenets. Les cames et comencen a tremolar. Les notícies que arribaven deien de tot: tancaven col·legis, hi havia gent amb ferides greus, s’emportaven les urnes enmig d’estirades grolleres. La derrota semblava garantida.

Però vaig tornar al col·legi. I això és el que no oblidaré mai. Mai mentre visqui. Llavors la cua feia més d’un quilòmetre, i tots, tots els que hi eren, sabien què estava passant arreu del país. Molts portaven auriculars i ho escoltaven per la ràdio; d’altres ho seguien per les xarxes. I no s’arronsava ningú. En qualsevol moment podien venir per nosaltres; i allà seguíem. Ja sota la pluja.

Als més grans se’ls deixava passar abans. I quan sortien se’ls aplaudia; i ells aixecaven la mà perquè sabien que havien vençut. La cua anava molt lenta. Per Twitter no deixaven de caure imatges sangonoses. Càrregues. Cops de porra. Finalment pilotes de goma. Però a la nostra cua no dequeia l’ànim. Hi havia una mescla única d’esperança, indignació, orgull. Veritat. Perquè estàvem allà per fer sentir –per fi!– una veritat. La veritat d’un país que s’ha cansat de demanar perdó, de pidolar autogovern, de dependre d’una prepotència sorda.

La veritat de qui vol dir que sí, i no entén de lleis que vulguin fer-li creure que no pot, que no és competent, o que el futur dels seus fills depèn de les arbitrarietats mesquines d’un poder central que no el respecta, tot i voler-ne els recursos.

No han estat capaços de donar-li, a Catalunya, un autogovern a l’altura de les seves necessitats. Era així de senzill, en el seu moment. Però fer-ho els hauria costat la poltrona. Espanya s’assenta ara en l’odi a Catalunya. No poden ni volen fer concessions. No pactaran ara un referèndum. L’única esperança és que la UE aturi la brutalitat que caurà sobre la nostra classe política només d’apuntar cap a la DUI.

Els resultats són un detall més, encara que s’hagi arribat a les xifres del 9-N, sota les botes de la repressió, ho fa tot més increïble. Catalunya no podrà oblidar mai això. És una data més en la història de les infàmies que ha hagut de patir el país des de fa tres segles. Tot es juga ara a escala europea. La UE no pot consentir dins els seus límits més repressió. Això la posa en perill a ella mateixa. Han de forçar l’Estat espanyol a acceptar que la nació catalana té dret a ser. Arribats fins aquí, no té sentit voler entendre’s amb qui ha estat capaç dels pitjors despropòsits.