Tot el seny i tota la raó

Els organitzadors de la marxa dels nacionalistes espanyols de diumenge passat a Barcelona van elegir un lema en llengua catalana que, sense voler-ho, deixa en evidència el profund desconeixement que de la realitat de Catalunya va demostrar l’escriptor peruà que, en dirigir-se a la multitud, va ser incapaç de pronunciar amb correcció ni Puigdemont, ni Junqueras ni tampoc Forcadell, perquè –entre altres coses– no sap qui és. No és una anècdota sinó la categoria, la mostra clara de fins a quin punt molta de la gent que diumenge es va manifestar no sabia ni on era ni contra qui o què cridava. Això sí, aplaudiments, flors i petons a la mateixa policia que una setmana abans atonyinava la gent pacífica.

El lema en qüestió, “Davant la rauxa, posa-hi seny”, pot semblar molt enginyós, molt profundament català, però és, com tants altres pronunciaments sorgits del costat unionista, una invitació a la provocació, una befa de tanta i tanta gent que durant tants i tants anys precisament no ha fet altra cosa que contenir la rauxa per avançar pel camí del seny. Per quin sender desconegut s’ha despenyat el seny que milions de ciutadans han demostrat tenir cada 11 de setembre en manifestacions tan pacífiques com multitudinàries? No és la furia (rauxa, en espanyol) de la policia de Soraya la que ha engegat a rodar el seny de tants anys?

La gent d’Arran pinta per les parets d’aquest país un lema carregat de veritat: “L’organització és la clau de la victòria.” Tan cert com que el triomf esclatant del referèndum de diumenge va ser possible gràcies a una precisa, preciosa i astuta preparació de mesos que va implicar molta gent. Ara, el lema que es podria pintar ben bé podria ser aquest altre: “La raó és la clau de la victòria.” Les paraules de dimarts de Puigdemont estan prenyades de seny –el seny mai perdut– i de raó. Perquè ja ho va dir el poeta i cal, avui i sempre que faci falta, tornar a proclamar-ho: “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo.”