Mala peça al teler, l'assumpte d'Ascó

L'augment d'autonomia municipal és un dels grans avenços de la democràcia i una de les grans tragèdies. I no parlem ara de l'urbanisme salvatge ni del trabucaire. Ens referim a la paradoxa que s'ha organitzat al voltant del magatzem de residus nuclears d'Ascó. Val a dir que entenc la posició dels edils municipals. Amb dues centrals nuclears al poble, no els ve d'aquí acceptar un dipòsit de deixalles nuclears. I, deuen pensar, ja que tenim la festa muntada, aprofitem-ho al màxim, abans la inversió no se'n vagi cap a una altra banda. La descentralització de les decisions que afecten el ciutadà més proper és una de les grans conquestes dels ajuntaments, però no es pot pas dir que la majoria ho hagin exercit pensant en el veïnatge. A l'hora de repartir són pocs els alcaldes que accepten una presó al terme municipal o un abocador d'escombraries. És més fàcil desviar els conflictes i la merda cap a una altra banda. Fins que arriba el moment que ja no hi ha on amagar-se i s'han de prendre decisions malgrat ens pesi. També entenc tots els veïns, ecologistes i regidors de la Ribera d'Ebre que s'oposen frontalment a la instal·lació d'aquest magatzem, que tindria 283 metres de longitud, 78 d'amplada i 26 d'alçada, amb quatre xemeneies de 45 metres, i amb la previsió de dos nous edificis d'aquí a vint anys. Qui és que no comprèn el seu desassossec davant la perspectiva d'acumular milers de tones radioactives? El govern espanyol promou el magatzem perquè no té més remei; on instal·lar-lo és una altra qüestió. Els partits catalans i el president Montilla no el volen i reclamen que hi hagi consens social i territorial. I sobre un Ajuntament de 1.600 habitants recau la responsabilitat d'acceptar aquest projecte, per poder presentar un pressupost municipal que ja voldrien la majoria d'alcaldes de tot Catalunya.