L’últim carlí

Aquest ha estat un any clarament carlista. L’escriptor Raül Garrigasait ha irromput en el panorama literari català amb Els estranys, una novel·la que relata l’arribada a Solsona d’un voluntari prussià disposat a defensar les idees retrògrades de Carles V en les guerres carlines: és un llibre ple de paradoxes ideològiques. Sorprèn que no l’hagin esmentat els analistes que en els últims dies han fet anar en dansa el mite del carlisme per posar-lo en relació amb la llista de Carles [sic] Puigdemont i assimilant aquesta llista al conjunt de l’independentisme (és la mateixa estratègia d’algun dels ideòlegs de la llista). N’hi ha que posen de costat Puigdemont amb carlisme, conservadorisme i la boina. N’hi ha que s’entesten a convertir ciutats allunyades de Barcelona en llocs encarcarats i encallats en el passat, sols neguitejats per les seves essències. Caldria recordar els fruits que dona l’elevada inversió en cultura d’una ciutat com Olot o convidar-los a passejar-se pel seu mercat i veure-hi i escoltar la gran quantitat de tonalitats i llengües. El cosmopolitisme no pertany a cap lloc concret.

Jo soc filla d’un dels últims exemplars més autèntics de carlí. El meu pare viu voltat de polígons industrials, en ple cinturó vermell. Algú deu pensar que és l’últim pagès enravenat d’aquests verals i que cada dia va a l’hort amb el trabuc. Ni du trabuc ni el procés sobiranista li ha fet gens ni mica de gràcia. Per què? Pel seu ancestral esperit carlí, que rebutja qualsevol indici de canvi, qualsevol cosa que modifiqui allò que sempre ha fet i ha conegut. El besavi per part de pare es va oposar a l’arribada de la llum a casa perquè ho trobava un avenç innecessari. I van haver de funcionar amb bateries elèctriques quan la resta del poble ja tenia corrent. Aquest és l’esperit carlí.

El meu pare ha tingut per costum votar a qui tenia el poder, a qui assegurava l’ordre conegut. I, com qui venera el mossèn o el metge del poble, venerava l’alcalde que li venia a trucar a la porta en campanya. (No hauríem d’oblidar que el PP ha redoblat els esforços enviant dues vegades les seves paperetes a les ciutats clau). O és que pensem que no hi ha ciutats del cinturó vermell que s’han governat –també– a cop de caciquisme? Que la llista de Puigdemont gasti alguns vells trucs convergents –gent valuosa a banda– no vol dir que l’independentisme estigui enfilat al trabuc i la muntanya. Això seria com dir que tot el qui no vol la independència crida “Puigdemont a prisión” o li encanta aixecar el braç com qui demana un taxi. Però en alguns moments, per segons qui, sembla que no existeixi aquesta agressivitat espanyolista disfressada d’ordre constitucional assenyat, un ordre de poders màgics. I en canvi, resulta que aquest constitucionalisme petri és més proper a les formes del segle XIX que qualsevol altra cosa. Els que diuen que no cal reformar la Constitució –ni canviar res per res del món– estan més a prop d’aquell que no volia que arribés la llum al barri.