Jubilació revolucionària

Vaig néixer l'any 1959. Vaig viure la infan­tesa en dic­ta­dura, l'ado­lescència en tran­sició, i ara que sóc adult, visc en democràcia –tot i que penso que tenim temes pen­dents de l'ado­lescència–. Quan era un xit­xa­rel·lo, anava al par­que Muni­ci­pal de Mataró per veure espec­ta­cles del Pri­mer de Maig –lla­vors San José Obrero–, perquè em rega­la­ven les entra­des a la seu del sin­di­cat ver­ti­cal, al cos­tat de casa, i conei­xia les noies del ballet que hi actu­ava. Qua­tre dies més tard, difunta la dic­ta­dura, vaig entrar en l'eufòria de la trans­for­mació del país. Era el moment de la des­co­berta, de tot i en tots els sen­tits. Política­ment, a casa no érem de dre­tes ni d'esquer­res, tot i que l'avi patern esco­rava cap a con­ser­va­dor, i l'avi matern, que mai no vaig conèixer, era d'esquer­res fins al moll de l'os. Amb aquests ante­ce­dents ideològics, és natu­ral que no tingués gaire clar on havia de mili­tar, i encara no ho sé. Però, com que era molt jove, i tenia unes ganes boges de par­ti­ci­par en aque­lla aven­tura, vaig fer com molts del meu entorn: entrar en un par­tit pas­sat d'esquer­res, el PTE –on jo no podia votar ni pagar quota perquè era fill de menes­trals–, dei­xar-me barba, fer veure que sabia tocar la gui­tarra, can­tar cançons revo­lu­cionàries, engan­xar car­tells i anar a les mani­fes­ta­ci­ons. I, com tots els meus amics, pro­fes­sava una gran admi­ració pel Che Gue­vara. Tenia un pòster seu i una cas­set amb la cançó Hasta siem­pre, coman­dante, de Car­los Pue­bla. Vaig néixer el 59, el mateix any que Fidel i el Che feien tri­om­far la revo­lució cubana. Totes les revo­lu­ci­ons tenen el seu endemà, i amb ell, el des­en­cant. Vaig néixer el 59, i seré dels pri­mers a jubi­lar-me dos anys més tard que els meus pre­de­ces­sors. Com que el tre­ball dig­ni­fica l'home, el PSOE vol hono­rar un parell d'anys més els obrers que diu repre­sen­tar a la seva sigla. Visca la revo­lució!