De països imaginaris

La literatura universal és plena d’indrets imaginaris on tot funciona segons els valors, els ideals o les fantasies del seu inventor. Així, Thomas More imaginava al segle XVI un país anomenat Utopia on hi regnava la pau i la justícia social, un racó de món democràtic i col·lectivista on no hi havia lloc per a l’avarícia i tothom hi podia viure en pau i llibertat. D’altra banda, Albert Boadella ha aparegut, escudat per tot de personatges estrambòtics situats entre la dreta i l’extrema dreta, per presentar-nos una creació humorística anomenada Tabàrnia basada en el rebuig als resultats electorals, en el menyspreu a la llengua i la cultura autòctones i en la destrucció de la cohesió social. Cadascú pot fer servir el seu enginy a partir de les seves preferències. Ara bé, no calia que ideessin Tabàrnia per començar a viure en un país imaginari: Catalunya ja fa molt temps que ho és. Tal com a l’Utopia de More “de l’or i la plata en fan orinals” o bé tal com al quadre La terra de Xauxa, del pintor flamenc Brueghel el Vell, tothom dorm la mona ben fart i ben peixat, a la Catalunya imaginària els professors adoctrinen la pobra mainada indefensa, la televisió pública serveix per a les fàtues dels líders independentistes i les institucions pròpies no són res més que un espai de conxorxa per malgastar i vulnerar drets i lleis. En aquest indret els Jordis es van dedicar, el dia 20 de setembre, a fomentar el desordre públic en comptes de calmar els ànims i d’enviar la gent a casa a dormir. El ministre Zoido, des del Senat, ha volgut fer les seves aportacions a aquesta obra col·lectiva: el dia 1 d’octubre, tal com diu la cançó dels Brams, uns manifestants “agrediren salvatgement, a cops d’esquena i de cap, les porres de quatre-cents pobres policies que passaven per allà i que no van tenir manera de poder-se defensar”. Després es van posar quètxup a la cara i es van fer unes fotos plorant. Fins i tot, un d’ells es va arrencar un ull per fer mal a Espanya.