No parlaré de política

Aquest no és un article de política, perquè no, no escriuré sobre el que està passant darrerament al nostre país, perquè tothom ho fa, ja hi ha desenes d’analistes que ho fan molt millor que jo, no en parlaré perquè el debat està envaït de política, perquè ja està tot dit i repetit, hem d’evitar donar tombs i no cal un article més, un nou però repetit escrit sobre el mateix. Ens convé trobar altres temes, parlar d’altres coses, oi?

Doncs som-hi, faré un escrit sobre cultura i intentaré explicar la importància d’aquella exposició o la vigència d’aquest artista, va, ho enfocaré així i, potser és un tema diferencial i m’hi poso, però no m’acabo d’inspirar, l’anàlisi i les comparacions em surten totes amb un pòsit polític, sempre tenen el mateix rerefons i acabaria fent el que volia evitar. Busco un nou tema i va, ja ho tinc, escriuré sobre economia, sobre les exportacions i la internacionalització o sobre el turisme, però és clar aquest tema no es pot separar d’unes dades que també tenen un element substancial, que és analitzar la importància dels fets d’octubre; ho descarto... I si escric sobre futbol, noves tecnologies, tendències, feminisme, viatges o idees disperses que em ronden pel cap? Començo a estructurar un fil argumental, però, sense saber com, tots aquests temes són com un afluent: com aquell riu que acaba desembocant inevitablement en un riu més gran, totes les idees m’acaben portant al mateix lloc, potser perquè no puc i no podem escapar-nos-en per molt que ho intentem, ja que estem impregnats d’una esperança i d’un trasbals, d’un laberint del qual encara no intuïm la sortida. Volem que acabi aquest desconcert i, mentrestant, aquesta esperança i aquest trasbals ens corprenen a diari fins al punt de, per uns moments, fer veure que no vivim en un laberint i volem parlar d’altres coses i dissimulem. Però per molt que ho fem, som en un laberint, que caram.

No parlaré de política, em proposava, però la tele, el whatsapp, les xarxes i la conversa que s’inicia després del bon dia, em porten a parlar-ne també i encara que vulgui evitar-ho. És dificilíssim esquivar allò que tant ens importa; al capdavall, no ens podem desassociar de nosaltres mateixos. Si no parlem del laberint, fingim un desinterès postís? Parlant-ne ens sentim com qui mareja la perdiu? Surto de casa, mentre deixo madurar aquest text, i només cal que alci el cap per veure les banderes que continuen als balcons i faig una mica d’estadística pel barri i es manté la proporció. I camino i em creu-ho amb desenes de persones, algunes de les quals porten el llaç groc. I paro l’orella i alguns no parlen de política, però aquells altres no se’n poden estar, tampoc. I torno a casa i rellegeixo el text i només puc constatar que, per molt que vulgui parlar d’una altra cosa, hem de sortir d’aquest laberint com més aviat millor, hem de trobar la solució. I amb aquell polsim d’optimisme em dic que la trobarem, és clar, ens en sortirem i podrem llavors teixir per fi noves esperances.