El graner independentista

El 21-D ens deixa amb una foto dels vots inde­pen­den­tis­tes en cons­tant aug­ment. Com hem arri­bat fins aquí? I, a par­tir d’aquí, què? Una anàlisi de totes les elec­ci­ons al Par­la­ment ens dona mol­tes res­pos­tes. Una pri­mera sor­presa és el crei­xe­ment del cens elec­to­ral del 89 al 99, que puja de 4,5 a 5,3 mili­ons, quan, en el mateix període, el total de la població no es mou (6,1 mili­ons). Això s’explica per l’enve­lli­ment de la població: els nens d’ahir es fan grans i pas­sen a poder votar, però les famílies ja no tenen tants nens. Per això la població total no can­via, però el cens creix. Després del 99, el cens roman pràcti­ca­ment cons­tant. L’enorme majo­ria del cens d’avui, doncs, fa que viu a Cata­lu­nya des del 1980, o hi ha nas­cut més tard.

També veiem que els vots inde­pen­den­tis­tes no pas­sen mai del 10% fins al 2003 i que la suma de vots inde­pen­den­tis­tes i auto­no­mis­tes es manté cons­tant al vol­tant del 50% en per­cen­tatge i 1,5 mili­ons en nom­bre fins al 2010. Això és pos­si­ble mal­grat el crei­xe­ment del cens perquè les elec­ci­ons al Par­la­ment sem­pre regis­tren unes abs­ten­ci­ons de cavall (35-45%). Tot això comença a can­viar a par­tir del 2012 i, cer­ta­ment, el 2015 i el 2017, on l’abs­tenció baixa al 25 i 21% res­pec­ti­va­ment. Alhora, el vot inde­pen­den­tista recull 2,1 mili­ons de vots el 2017.

D’on venen aquests vots inde­pen­den­tis­tes? Evi­dent­ment, la part més gran de l’aug­ment és la con­versió dels votants de l’extinta Con­vergència, d’auto­no­mis­tes a inde­pen­den­tis­tes. Però això, fins al 2010, només suma en total 1,5 mili­ons. I la resta? Sabem (enquesta CEO agost 2014) que un 77% de la població creu que Espa­nya dis­cri­mina Cata­lu­nya. Jo crec que, sim­ple­ment, un gran nom­bre de votants abans no inde­pen­den­tis­tes ni auto­no­mis­tes, en vista del rei­te­rat espoli i dis­cri­mi­nació per part d’Espa­nya, arri­ben a la con­clusió que un futur millor rau en la inde­pendència i voten en con­seqüència.

Un 77% de la població, traduït a unes elec­ci­ons amb una par­ti­ci­pació com la del 21-D, repre­senta un total de 3,4 mili­ons de vots. I no hi ha ningú que, un cop des­co­breix que Espa­nya ens dis­cri­mina, ho pugui extir­par del seu cap: un tal conei­xe­ment queda fer­ma­ment arre­lat i intervé en la valo­ració de qual­se­vol fet de la rea­li­tat que ens envolta (noves car­re­te­res, estat de roda­lies, equi­pa­ments a les esco­les...) Així, la gran majo­ria d’aques­tes per­so­nes que saben que estem dis­cri­mi­nats, són poten­ci­als votants inde­pen­den­tis­tes. El que passa és que cadascú neces­sita el seu temps per fer el seu recor­re­gut, que serà dife­rent en funció del peatge emo­ci­o­nal que els repre­senti assu­mir un tren­ca­ment emo­ci­o­nal amb Espa­nya. Molt pocs eren inde­pen­den­tis­tes abans del 2000. Ens cal més temps de seguir cons­truint el país ama­ble, aco­lli­dor i inte­gra­dor que anem cons­truint des de sem­pre. Ningú no madu­rarà abans del que li toqui, per més pressa que alguns puguem tenir.