Frontera i distòpia

Sem­pre he cre­gut que l’al·lego­ria d’Orwell en la novel·la 1984 era una pre­mo­nició sobre la capa­ci­tat tota­litària d’un règim polític qual­se­vol, en què el con­trol de la ciu­ta­da­nia esdevé una norma habi­tual. Que això tin­gui lloc ara mateix en el si de les democràcies libe­rals –for­ta­ment tec­ni­fi­ca­des– ens rati­fica la visió que el propi autor copsà en la retòrica de Kafka: “Què, i quant saben de nosal­tres?”, repre­senta el pro­le­go­men d’una soci­e­tat glo­bal sot­mesa a estricta vigilància en el con­text de les estratègies de segu­re­tat i d’exclusió trans­na­ci­o­nals.

Una tec­no­bu­rocràcia dòcil­ment accep­tada per una població que forma part activa dels vehi­cles de con­trol social, mit­jançant les noves tec­no­lo­gies i la tele­fo­nia mòbil –tam­poc cal obli­dar els mili­ons de sis­te­mes òptics que ens vigi­len. L’ano­ni­mat i la idea de secret han entrat en crisi. La petita escletxa de la pri­va­ci­tat –l’auto­no­mia de la invi­si­bi­li­tat inclosa– ha col·lap­sat davant la fas­ci­nació que exer­ceix el fet de com­par­tir, fins i tot el més petit detall –anecdòtic o pue­ril–, via xar­xes o qual­se­vol altre dis­po­si­tiu de soci­a­lit­zació en massa.

La distòpia d’un Estat omni­pre­sent en l’existència quo­ti­di­ana s’ha mate­ri­a­lit­zat a bas­ta­ment. Omni­presència que troba la seva dimensió més tràgica en els mètodes d’exclusió a les zones fron­te­re­res: bar­re­res, sovint invi­si­bles, que limi­ten el lliure trànsit de per­so­nes. Mili­ons d’indi­vi­dus forçats a con­fi­nar-se –si no a esde­ve­nir un sim­ple nom­bre sense nom– en un procés a escala pla­netària que demana la gestió diària de mili­ons de dades inter­con­nec­ta­des i el seu flux i inter­canvi indis­cri­mi­nat entre els ope­ra­dors d’aques­tes. Un “Big Data” gai­rebé infi­nit que crea diferències abso­lu­tes entre éssers. Fora del sis­tema, la població flo­tant –sigui quin sigui el seu esta­tus– es veu pros­crita en els con­fins d’allò que l’antropòleg Mic­hel Agier deno­mina com a “cor­re­dors de l’exili”. Espais inde­fi­nits on s’adot­ze­nen per a tota la vida dones i homes a milers sense un destí escla­ri­dor. No hi ha diferència subs­tan­cial entre un camp de refu­gi­ats i un suburbi mar­gi­nal –allò que els carac­te­ritza és la seva con­dició supèrflua en opo­sició a les zones d’inclusió i, així mateix, l’absència gene­ra­lit­zada d’espe­rança.

L’esquema de la moderna soci­e­tat tota­litària exi­geix accep­tar que el món és una gran presó a cel obert. L’antiga divisió entre clas­ses s’ha sim­pli­fi­cat. L’essen­cial és man­te­nir la segre­gació –amb el suport de la legis­lació i la burla a l’estat de dret. Com sosté Zyg­munt Bau­man, “l’únic sen­tit de for­mar part d’un camp de refu­gi­ats és que hom no forma part de res, és un estrany en cos estrany, un intrús en la resta del món”. Nosal­tres, també, som alhora fron­tera i vigi­lants, sota la mirada atenta i cons­tant del Gran Germà.