Atrapats

Recordo que quan érem el que ara en diuen preadolescents, n'hi havia més d'un i més de dos que s'imaginaven la vida com una enorme i gegantina hamaca per poder-s'hi gronxar per sempre fent el mínim esforç possible. Els mateixos que elaboraven teories partint de la inconsciència i el menfotisme. Una es podia sintetitzar en «mira de viure dels pares fins que puguis viure dels fills.» Una altra era la de pensar que el sistema se sustentava sobre bases errònies. O sigui, que el temps lliure s'hauria de tenir no en forma de jubilació quan s'acabés l'etapa laboral, sinó fins als 30 anys, per acumular experiències i coneixements. Per desgràcia, els fets han encaminat el panorama cap al dibuix que aquells aprenents de tarambanes totalment desconnectats de la realitat elaboraven. Dissortadament, hi ha molta gent que fins als 30 només ha pogut acumular negatives quan ha buscat desesperadament un lloc de treball per poder independitzar-se, fer la seva vida, per viure-la amb dignitat i tenir el propi habitatge. I malauradament sembla que bona part de la població haurà de treballar vés a saber fins a quina edat, i ja no només perquè es pugui anar apujant l'edat laboral de 65 a 67 anys, sinó perquè necessitarà treballar per obtenir els recursos mínims per poder disfrutar d'una existència decorosa. Per una simple qüestió d'estadística, un gros important dels que desitjaven aquell dolce far niente –fabricat pels seus cervells en l'època en què totes els ponien i bona part de la societat es deixà portar per la faula que no hi havia diferències entre rics i pobres (més aviat que no hi ha via pobres)– pateix ara els efectes d'aquesta teranyina d'amargor i desencís que s'ha anat teixint i que ens té atrapats. I si no són ells directament, són pares, mares germans, amics o tiets. I és que ja ho diuen: has d'anar amb compte amb el que somies, perquè es pot arribar a complir.