On és la política?

El temps per aconseguir un acord i investir el 131è president de la Generalitat s’esgota. En condicions normals, a hores d’ara, els partits estarien negociant com aconseguir els suports necessaris per investir un dels 135 diputats electes. Però no estem en una situació normal. La situació és tan anormal que el candidat que té el suports necessaris no ha pogut ser investit i que no sabem si els altres dos diputats que s’hi han ofert ho podrien haver estat perquè els plens per investir-los o no s’han pogut celebrar o no s’han pogut acabar.

La política, doncs, ha estat, des que els partits republicans van guanyar les eleccions del 21-D, en un segon terme. I tot sembla indicar que aquesta setmana, que hauria de ser clau en les converses, tornarà a passar. Junts per Catalunya (JxCat), el partit dels guanyadors que té la responsabilitat, per l’acord assolit amb ERC, de triar el candidat a la investidura, va decidir dissabte, a Berlín, tornar a provar amb Carles Puigdemont, aprofitant la reforma de la llei de presidència aprovada aquesta setmana passada al Parlament. Què passarà ara? Doncs que el protagonisme polític de la investidura serà del Tribunal Constitucional (TC). Fantàstic! El TC haurà de decidir sobre el recurs que presentarà el govern espanyol i, segurament, decidirà que la investidura no pot ser telemàtica. És cert que la seva interlocutòria que anul·lava el primer intent d’investir Puigdemont per aquest mateix motiu és anterior a la reforma de la llei, però no sembla pas que hi hagi res que els pugui fer canviar el criteri. El que sí que podria passar és que el govern de Mariano Rajoy s’adonés que el conflicte a Catalunya és polític i que el que li cal és una sortida política, i no presentés el recurs. Però això no passarà, i la política continuarà desapareguda.

I tot això en la setmana en què el Tribunal Suprem ha citat els membres sobiranistes de la mesa del Parlament, la dirigent de la CUP Mireia Boya i els presos polítics catalans. La política, doncs, derrotada des que el PP va decidir que el cas dels catalans era un cas judicial i no polític. I ara, malauradament, amb una sortida cada cop més llunyana.