‘Melting pot’

L’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va tenir l’encert evident, fins i tot en contra de preses de posició com les del mateix Heribert Barrera, d’afirmar que “la Catalunya pura és el principal enemic de la Catalunya lliure”. De fet, aquest és un dels arguments que es van fer servir –no és l’única realitat– quan el partit va triar el pacte estratègic amb el PSC, primer, i la presidència de José Montilla, després, en lloc del pacte actual amb el món convergent, que hauria pogut fer ja el 2003. Un Carod que, per cert, va patir després una campanya de linxament, primer, i ridiculització, després, que és massa habitual en aquest país.

Vist amb perspectiva, aquesta desvinculació entre independentisme i nacionalisme és potser la millor aportació del tàndem Carod-Puigcercós a la política catalana. De fet, hi ha un moment en la història recent de Catalunya, a partir de la segona legislatura de José María Aznar especialment, que l’independentisme creix més ràpidament que els partits independentistes. En part perquè hi ha gent que hi arriba per la butxaca, en part perquè la retòrica nacionalista provocava al·lèrgia a una part de la societat que confonia el nacionalisme amb l’independentisme. I no és el mateix. O no ho hauria de ser. El nacionalisme excloent, que ha existit i que no sempre ha estat independentista, és el pitjor enemic de l’independentisme, perquè el torna al gueto inoperant i estèril.

Permeteu-me que torni als clàssics. La millor obra recent que hem vist a Catalunya, el Barça de Pep Guardiola, era desacomplexadament català. Sí. Català de Santpedor i de Barcelona, de Badia i de la Pobla. Però també de Fuentealbilla, Tuilla, Tenerife, Mali, l’Argentina o Martinica. Un melting pot. Tant se val d’on venim. Si el projecte és atractiu, tothom hi vol ser. Apuntin. I també que aquell equip de futbol que va ser el centre del món ens va ensenyar que el secret que es preguntava tothom era que la feina ben feta no té fronteres ni té rival, i que el que facin els altres tant se val.