Els punts febles

Hi ha un tap que impedeix que la força numèrica del republicanisme s’expressi en tota la seva magnitud i torni a agafar la iniciativa. Després de la victòria de l’1 d’octubre on vàrem cremar els vaixells que ens unien a l’Estat espanyol, va venir la derrota del mes següent. En aquell mes la força coercitiva de l’Estat impedí plasmar en acció de govern el resultat del referèndum. Encara estem donant voltes sobre la diagnosi d’allà on som. Tot i que, molts cops, les discrepàncies discursives no tenen altra finalitat que arrambar vots dels partits coalitzats i, malgrat tot, adversaris. Perquè després, molts cops, s’acaben concretant en accions i propostes que van ser anatemitzades quan les va fer el primer. En qualsevol cas, no tenim compartit un bon retrat sobre les nostres debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Ni a dins dels partits, ni entre els partits, ni entre les entitats. N’he parlat en d’altres ocasions i no vull tornar a remenar la ferida. Espero que el temps, que sigui breu, faci baixar del burro tots els qui calgui. Prefereixo centrar-me avui en l’anàlisi de l’enemic nacional i de classe: l’Estat-casta extractiu.

L’Estat no és un instrument neutre. Si per a diversos analistes l’Estat, tal com està configurat, garanteix la pervivència del model capitalista dominant, imaginem el que passa quan tenim al davant un Estat que mai no s’ha refundat en base a una revolució o ruptura política; i que perpetua les estructures de poder d’una casta d’alta burocràcia, d’oligarquia econòmica i de controladors del discurs ideològic, abans eclesiàstics, i ara mitjans de comunicació. Un Estat vinculat a les formes de capitalisme més parasitari, on la principal via de confiscació de la riquesa del treball de les classes populars (empreses productives i treballadors) es realitza sota l’empara de mecanismes públics o parapúblics. L’enriquiment i l’ascensor social dels polítics i funcionaris corruptes, els beneficis de les grans empreses concessionàries o subjectes a contractació pública o a lleis i decrets publicats al BOE, la despesa sumptuària en àmbits de poder coercitiu: exèrcit, monarquia...

Aquestes característiques de l’Estat espanyol són d’entrada la seva fortalesa, però poden esdevenir autèntics punts febles si els crítics saben fer aflorar aquest model d’estat tan poc democràtic i tan allunyat fins i tot dels estats capitalistes més digeribles. En aquest sentit, desglossar com feia Bourdieu les quatre espècies fonamentals de capital pot ajudar a determinar les dianes crítiques. El capital econòmic, en el cas espanyol, és el més reaccionari i rendista: empreses d’energia, de telefonia, banca financera, grans constructores. El poble organitzat com a consumidor combatiu hi té molt a dir si s’organitza i persisteix en una estratègia d’emancipació econòmica. El capital cultural o capital informacional, compost per recursos informatius, està avui en mans de les grans empreses de comunicació i d’entreteniment, que a la vegada existeixen per concessions estatals i sobreviuen per la publicitat de l’oligarquia econòmica abans descrita; és un capital que caldrà combatre des de les xarxes socials alternatives, desprestigiant-ne la veracitat i contribuint cooperativament a crear mitjans alternatius. El capital social, i dintre d’ell, del polític, és el posseïdor de recursos, actuals o virtuals, procedents de la xarxa duradora de relacions socials. La promoció d’un treballador i consumidor dòcils i d’un oient o televident acrític són clau per poder exercir el control social i polític degradant la condició de ciutadans dels electors a la de clients ignorants, que acaben assumint com a favors del polític el que són els seus drets. En aquest àmbit per combatre-ho és bo tot el que sigui passar de la democràcia representativa a la democràcia directa i participativa començant des de l’escala territorial més pròxima. Finalment, hi ha el capital simbòlic, diu Bourdieu, que és la forma que prenen els diversos capitals per camuflar el caràcter arbitrari de la seua possessió i acumulació.

De la trilogia simbòlica “Déu, pàtria i rei”, que han mogut a Espanya totes les forces de la reacció, s’ha conservat la nació i el rei com a banderes intocables, on els posseïdors del capital econòmic, cultural i social amaguen les seves vergonyes extractives. Per això en aquest capítol no és bo respondre-hi amb actituds mirall que facin olor de nacionalisme, sinó amb un republicanisme laic que denunciï les estructures de dominació que hi ha darrere la frase “solo veo españoles”. I que desemmascari el caràcter no neutral del paper del Rei del “a por ellos”. Mai en la història contemporània la figura dels Borbons no ha estat tan mal valorada a Catalunya. Potser és hora que ho aprofitem per donar-li una empenta. Resumint, una de les tasques pendents per part de totes les forces republicanes és la de posar-se d’acord sobre quin Estat tenim enfront, per descobrir-ne les esquerdes. Llavors trobarem estratègies per esberlar-les.