«Déjà vu»

Portem més de dos anys de crisi, amb efectes terribles, que a Catalunya han condemnat més de 600.000 persones a l'atur; milers d'empreses i autònoms han hagut de tancar, i ara sembla que, seguint el guió espanyol, el govern es desperta per fer un debat sobre el tema. De fet, haig de dir que les competències del govern són tan escasses que voler pensar en gran fa riure. Una vegada més caiem en l'horrible tendència catalana, que tant de mal ens fa, de fer-nos mentalment un país que no existeix. I quin país és el nostre? És un país dependent, no independent, i, per tant, si volem ser coherents, i mentre duri aquest estatus de dependència, les mesures importants per sortir de la crisi no poden venir mai del Parlament, sinó de les Corts madrilenyes. I és aquí que la proposta d'Artur Mas d'arribar a un acord aquí per defensar-ho tots junts allà, a més d'acceptar indirectament aquesta realitat i debilitat nostra, tenia coherència. Allà hi ha el poder, no absolut, però sí hi ha molt de poder, mentre que aquí no. No ens enganyem. La resposta a l'unitat catalana de Mas, però, no va reeixir perquè no hi ha unitat d'interessos, i un front català, ara com ara, és impossible amb el PSC-PSOE. Així doncs, és inevitable que una vegada acabada la litúrgia, apagats els llums, el resultat hagi estat decebedor però previsible. En el pitjor moment, que és quan hi ha crisi i es necessita més unitat, el govern espanyol es trenca. Zapatero ja és qüestionat pels seus, i l'enfrontament entre els ministres dins del govern ja no és un rumor, sinó que té conseqüències nefastes. De moment, ells ho atribueixen a una manca de coordinació informativa. «No comuniquem bé» és la consigna. Però que uns facin una proposta i en poques hores uns altres la desmenteixin o l'anul·lin no és un error comunicatiu, és un error més greu: és un error de planificació i d'unitat. Els dos exemples més clars són la proposta portada a l'UE de retardar la jubilació fins als 67 anys i la congelació del sou dels funcionaris. Els analistes de tot el món, entre altres factors de risc d'un país, miren la capacitat dels dirigents a l'hora de proposar mesures assenyades per sortir de la crisi, i en la segona cosa que es fixen és en la capacitat i unitat d'acció per portar-les a terme. Les dues mesures proposades i anul·lades ràpidament, anaven en la bona direcció, però la tragèdia d'una bona proposta es produeix quan es converteix en l'element que fa aflorar les contradiccions. Pel prestigi nacional i internacional hauria estat millor no haver-les fet, tot i que eren bones i imprescindibles; però hem mostrat les vergonyes de la incompetència i, ara, de la desunió, que és el símptoma més clar de descomposició. El debat sobre la crisi fet a les Corts i el Parlament va acabar amb una sola proposta: proposar una comissió. En aquests moments de crisi i amb la necessitat de no perdre temps, fer un ple monogràfic per acabar amb aquest resultat, és, com a mínim, descoratjador. Un tantes vegades déjà vu.