Perejaume escriu

De tant en tant, un artista es posa a escriure i ens fa sortir els colors. Als qui ens hem hagut de barallar amb algun text ens passa cada vegada que Perejaume publica un llibre. L’escriptura d’aquest noi caminaire que enfila muntanyes tot parlant amb les herbetes i els arbres té el do de banyar de claredat tot el que toca. No és gens fàcil. Les coses, particularment les que tenen a veure amb l’art, sovint es resisteixen a ser dites perquè, de fet, provenen d’uns altres sistemes de signes contra els quals les paraules s’estavellen. “Al costat de la comunitat de fons, hi ha les diferències, inexpugnables, de detall”, deia Enric Sòria a propòsit dels escriptors que han incorporat el comentari artístic en els seus dietaris i han fracassat en l’intent de comprendre la llum de Giorgione o una dissonància de Ravel. A tot estirar, només podran constatar que hi ha un tal quadre i una tal composició, però res de dins podrà ser transportat amb paraules, almenys no sense sucumbir a uns balbucejos revoltants: “Això, això que hi ha i que no sé dir, però que és fet d’una matèria semblant a la llum, i a les partícules de pols que hi floten, i que estén una espècie de tel boirós sobre la carn del món, però no ben bé, sinó que més aviat en disgrega la forma per tornar-la a modelar servint-se de la humitat que hauria quedat a l’aire després de la pluja, encara que no podria assegurar-ho...” L’art posa a cada moment en evidència els límits de l’escriptor, que no fa altra cosa, com assenyala Sòria, que “treballar sobre aquesta estupefacció”. Enmig de la plana empordanesa, el massís del Montgrí ha despertat durant segles la curiositat inesgotable de pastors i geòlegs, com si damunt l’esplet grogós dels camps hagués brotat una premoció de desert. Què hi fa aquest aflorament rocós plantat al mig del no-res? La imatgeria popular ho explica amb una associació meravellosa: el perfil del massís desvela la silueta d’una geganta adormida o d’un bisbe ajagut, segons si som més sensuals que castos i identifiquem el botó del castell com un mugró o un anell. Aquest tipus de llegendes funcionen com a apropiacions assumibles d’una forma que, si no, resultaria incomprensible. El bisbe i la geganta són “una manera de parlar” de les coses, una transposició de la realitat a través del llenguatge o, si es vol, d’una ficció, d’un relat. Tampoc és gens fàcil. A Treure una marededéu a ballar, Perejaume carrega una verge trobada a la motxilla, se l’emporta a “rumbejar” i escriu un llibre que és una narració, un dietari i un tractat d’art, tot alhora i sense indigestar com un d’aquells pedrots que ens fa empassar tan sovint aquesta literatura. És un goig acompanyar-lo i aprendre amb ell a “geolocalitzar les paraules” perquè pesin al lloc adequat, segures i fermes.