Sense bosses

Des que s’han prohibit les bosses de material plàstic i el llibreter em fa arribar a casa duent a la mà els llibres que li he adquirit, m’he sentit rejovenir molt. Em sento com quan anàvem pel carrer amb Marcuse o amb una novel·la difícil i experimental amb l’objectiu d’impressionar la gent que hi circulava. La veritat és que ara, amb l’edat, em fa una mica de cosa l’exhibició i procuro dur els llibres girats per la contraportada, però amb els llibres passa com amb el pa amb tomàquet, que sempre cau a terra per la part sucada, i tenen tendència a girar-se pel títol. El meu adroguer em servia els productes amb una bossa enorme que duia imprès el nom de l’establiment: “M’interessa que facis propaganda ambulant del meu negoci.” Ara tothom sap que a casa tinc formigues, o que pateixo dels ulls, si surto de la farmàcia. L’altre dia venia del supermercat. Em vaig trobar un pesat que presumeix de gurmet: “El paté La Piara, t’agrada?” Vaig veure servida l’ocasió d’una petita venjança: “Per esmorzar, acabat d’obrir i amb una Coca-cola i un cafè, és el que m’agrada més.” Tantes manies gastronòmiques...

Quan escrivia a El Punt, un senyor que no m’estima gaire se situava sistemàticament davant meu al carrer sostenint l’Avui amb les mans al darrere. Ara que escric a El Punt Avui ho fa amb l’Ara. Els diaris són o havien estat signes externs distintius. Jo havia tret molt a passejar el Tele/eXpres quan la gent gran era partidària de La Vanguardia, el Ciero o El Correo Catalán, el “diari dels capellans”. Quan vaig fer el servei me’l vaig fer enviar al campament. De vegades m’arribava retallat. Altres vegades, prèviament llegit pel capità, que era de la Unió Militar Democràtica. Després va venir El País. Tu anaves a la sessió de nit d’un teatre i molts encara duien sota l’aixella El País del matí. A la mitja part s’obrien pas entre els rebrecs i les humitats per trobar-hi una informació que els hagués passat per alt. A la sortida, corrien als quioscos de la Rambla, i es contrariaven si encara no hi havia arribat l’edició de l’endemà. Fins fa molt poc, els divendres al matí em trobava a la plaça un senyor amb El País. Me’l mirava amb admiració perquè ningú no va amb diaris des que no se’n venen. Havia observat que l’home, que semblava que em coneixia, me’l mostrava com un trofeu. Li somreia. Un dia vam coincidir a la vinateria mentre jo triava un vinet. Va exclamar, cridant: “Agafa Sumarroca, que són amics del lladre d’en Pujol.” Caram, el lector d’El País, sí que li dura i que està mal informat. Són uns altres Sumarroca, diria.

A Rússia volia comprar el Pravda. No vaig veure cap quiosc enlloc, ni als aeroports. Tant com m’hauria agradat arribar amb el diari fundat per Lenin, amb les erres escrites al revés.