L’home que deia la veritat

En una carta del 23 de maig de 1961, Josep Pla escrivia a Agustí Calvet –Gaziel– aquestes paraules: “Vaig anar a Gryon-sur-Bex, cantó de Vaud, a veure (Josep) Pijoan. Em donà molts records per vos, i en digué que vos éreu una de les poques persones del país que diuen la veritat. «Sobre tot digueu a Calvet –em recalcà– que digui sempre la veritat.»” Una setmana després, Gaziel contestava Pla i li deia, referint-se a Pijoan: “Ha estat una de les forces vitals i una de les energies humanes més formidables que Catalunya hagi tingut modernament; i el país, compost de nyeus-nyeus i d’hàbils profiteurs, en aclaparadora majoria, mai no l’entengué ni l’estimà com calia, deixant-lo extraviar-se per vies mortes i terres llunyanes. Fou una pèrdua miserable, sobre tot per Catalunya, terra mancada fonamentalment d’homes com ell, (...) que estimen per damunt de tot la veritat, com Sainte-Beuve, que deia allò de le vrai, le vrai seul”.

Des d’aquesta perspectiva, Gaziel li diu a Pla: “Per damunt de les nostres diferències de temperament i de vida (...) vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terrós d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada. Som, ademés, racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius: enemics instintius de totes les nigromàncies que enterboleixen l’esperit dels homes i enfosqueixen el món.” Unes característiques que determinen una actitud davant la vida: “Vós i jo hem estat sempre sincers i independents –tot el que humanament ens ha estat possible– de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit, per treure’n profit personal, sinó més aviat al contrari: sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat ens han estat perjudicials. No hem rebut mai càrrecs ni honors de ningú, ni dels nostres afins, ni dels que remenaven les cireres que nosaltres contribuíem, evidentment, a collir. I ara, sobretot, després del gran desastre col·lectiu –català i hispànic–, quan tanta de gent ha canviat o prova de canviar de camisa, (...) nosaltres seguim estant allà on érem, malgrat la dissort, malgrat la persecució, (...) vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid.”

Aquesta llibertat de pensament l’apliquen tots dos al seu país, i fa que Gaziel escrigui el 30 de desembre de 1950 que “aquest país, amic Pla, també té el seu tarannà personal, com tot fill de mare, i és el de no admetre com situacions estables més que dugues: la tirania i l’anarquia, però que s’assemblen tant que un ja no sap on comença l’una i acaba l’altra”. I aquesta mateixa llibertat de pensament inspira el perfil que Pla dibuixa de Gaziel: “Calvet és partidari de coses més equilibrades, més benignes, més plausibles i, fet i fet, menys buides. És partidari de no desorbitar les coses per permetre que puguin ser pensades, païdes, governades i perfeccionades per la intel·ligència i l’activitat humana, per evitar en tot cas el caotisme i l’anarquia. Això el porta a una concepció de Catalunya com nucli social”. És aquesta civilitzada concepció de Catalunya la que fa lamentar a Gaziel “la descomposició del catalanisme en faccions fratricides”, i la que el fa veure Portugal “com una mena de Catalunya afortunada que m’enamora”.

Totes aquestes idees, reflexions i expansions es troben en un llibre publicat recentment: Gaziel i Josep Pla. Estimat amic. Correspondència (1941-1964), amb edició a cura de Manuel Llanas. Recull una àmplia majoria de textos inèdits. Tots reflecteixen una mateixa realitat: la d’una Catalunya plural i diversa que batega per sota de les dificultats immenses d’aquell moment, hereva d’una història rica i complexa, amb unes virtuts potents i unes limitacions òbvies, i amb unes individualitats de gran categoria que han contribuït des de la seva llibertat, preservada amb rigor, a fixar una imatge fidel del seu país el qual han descrit tal com el veien. Així ho diu Pla de Gaziel: “Digué sempre el que volgué manifestar amb un sentit indubtable.”