Parriana: ànimes lliures

Si fa unes setmanes dedicàvem aquesta columna a Pixamandúrries –concretament, el 2 d’abril–, avui parlarem de Parriana , l’altre grup referencial del que podríem anomenar el rock radikal gironí dels anys noranta. Parriana va funcionar entre el 1988 i el 1994, quan el grup es va acomiadar amb un concert a Castanyet, el dia 1 d’abril. Durant aquests sis anys, Parriana va desplegar una activitat força intensa, marcada sempre pel compromís i la crítica social: era un grup habitual en tots els festivals a favor de les bones causes, com el que va tenir lloc el 20 de maig del 1989 per protestar contra la construcció de la variant de la carretera N-II a la vall de Sant Daniel i, de pas, commemorar el vuitè aniversari de la mort de Bob Marley. En aquell concert, als prats de Can Lliure de Sant Daniel, també van actuar Sopa de Cabra, Mami Oplins Band –de què més tard va sorgir Umpah-Pah–, Faristol, L’Avatraia, Karkamals i Pau Castanyer i Agustí Coma. El dissabte 9 de juny del 1990, es va organitzar un altre concert en aquest espai i també per la mateixa causa, en què Parriana va tocar, davant d’unes 3.000 persones, al costat d’Umpah-Pah, els banyolins Isis i Triclinium, un dels precedents de Zitzània.

Parriana estava format per Vot Ferrer (veu), Roger Parés (guitarra), Masso Solà (guitarra), Guillem Parés (bateria) i el baixista Quim Bou, que, ja en aquella època, combinava la música amb la comicitat, la passió que, finalment, es va convertir en el seu ofici. De fet, Bou es va encarregar en bona part del fanzín que acompanyava la maqueta de Parriana, una casset amb tretze temes propis en català titulada Aixa! (1991), que es venia per 500 pessetes –o sigui, 3 euros–, com s’especificava a la seva portada. Aquella maqueta, tan mítica per als seus contemporanis com les de Sopa de Cabra, Umpah-Pah (Tomahawk), Sui Generis i Zitzània (Orquídies i ortopèdies) incloïa cançons com ara Petit diàleg, Vai ben cepai, Ànima en pena i En Quimet i en Rapatani, que, amb excepció de la primera, no arribaven mai als tres minuts i eren genuïns cops de peu juvenils contra el sistema i la vida en general. D’aquesta maqueta, se’n van vendre unes 1.500 còpies. Posteriorment, Quim Bou va deixar el grup per concentrar-se en el dibuix i l’últim baixista de Parriana va ser Pep Ros. Anys més tard, en Vot va publicar la novel·la Ànima lliure (Llibres del Segle, 2009) amb el pseudònim literari Renard Olivot. Un epíleg ple de simbolisme per a aquesta història d’ànimes lliures.