Les bases del No

N’hi ha que diuen que cal eixam­plar les bases del Sí. D’altres, superar el sis­tema de par­tits inde­pes amb primàries ober­tes i llis­tes unitàries. No seré jo, pobre arti­cu­lista d’estiu, qui els con­tra­di­gui.Però em crida l’atenció que l’inde­pen­den­tisme bus­qui en l’espai del Sí la solució al pro­blema, quan la mare dels ous és una altra: les bases del No.

L’inde­pen­den­tisme ha fet els deu­res: porta sis anys fent majo­ries al Par­la­ment i plan­te­jant al con­junt de la soci­e­tat cata­lana la pro­posta d’arti­cu­lar-se amb un nou Estat més just, més modern, més lliure. Sense violència, cri­dant a les urnes, posant-les final­ment, i defen­sant-les fins i tot en situ­a­ci­ons extre­mes. No es tracta d’eixam­plar el Sí, sinó d’eixam­plar el vot del No, que ara per ara és tes­ti­mo­nial. El dia que els del No accep­tin que cal votar aquest No, que cal expres­sar-ho de forma vin­cu­lant a través d’un meca­nisme com­par­tit amb la resta de la soci­e­tat, s’haurà aca­bat la crisi. És a les seves mans. Men­tre no passi això, aquest con­flicte només es resol per la impo­sició de la força i el des­gast. I la força l’únic que la vol exer­cir és l’Estat espa­nyol, que és qui col­peja, empre­sona, suspèn par­la­ments, anul·la lleis, amenaça i domes­tica meses del Par­la­ment i tolera fei­xis­tes al car­rer i a les comis­sa­ries.

L’ús de la força ha tret el debat del lloc on era: la democràcia. La repressió i el dolor pels pre­sos i exi­li­ats, la guerra con­tra de símbols, el debat jurídic, han allu­nyat el tema de fons:la res­posta democràtica que cal donar a una pre­gunta que una part de la soci­e­tat cata­lana fa al con­junt de forma cada cop més insis­tent i majo­ritària des del 2010. L’Estat i els seus par­tits han cen­trat el seu esforç a des­vin­cu­lar els votants del No d’aquesta crida democràtica. La Llei no ho per­met, són els del 3%, són supre­ma­cis­tes... Que no se sen­tin inter­pel·lats. Amb un paper des­mo­bi­lit­za­dor espe­ci­al­ment escan­dalós i inco­he­rent per part dels diri­gents par­la­men­ta­ris dels Comuns el setem­bre del 2017, desac­ti­vant amb fili­bus­te­risme i demagògia unes bases del No que per cul­tura democràtica eren pro­pen­ses a par­ti­ci­par. Tot, en defensa d’un statu quo i d’una Cons­ti­tució que ja no dis­posa a Cata­lu­nya del con­sen­ti­ment social neces­sari.

Com s’inter­pel·la el No? Aca­tant i assu­mint impo­si­ci­ons com s’ha fet des del 21-D no sem­bla el camí. Per què he de sot­me­tre el meu No a escru­tini, si vosal­tres ja l’esteu assu­mint? Cal tor­nar a posar sobre la taula amb totes les con­seqüències el con­flicte democràtic que sig­ni­fica, per una banda, apli­car per la força una Cons­ti­tució que avui no supor­ta­ria una votació a Cata­lu­nya, i per l’altra per­se­guir i cas­ti­gar penal­ment una República que té un gran suport social. Apli­car a una soci­e­tat un règim legal que no vol és una immo­ra­li­tat democràtica. I davant d’això, l’hege­mo­nia a Cata­lu­nya és claríssima a favor de la democràcia. A això cal inter­pel·lar els de No: que siguin ells, i no les por­res de la poli­cia o els bar­rots dels jut­ges, els qui deci­dei­xin, amb la resta de cata­lans, si volem rati­fi­car i cons­truir la República decla­rada el 27-O, o rati­fi­car i man­te­nir el règim de la Cons­ti­tució del 78. Men­tre no assu­mei­xin això, només queda la impo­sició de la força i el des­gast, un esce­nari llarg i de resistència que no sig­ni­fica, ni molt menys, la victòria del No.