Morir-se les coses

Hauré de canviar de cotxe. Fa massa temps que no ens entenem, i en un acord com el nostre, basat en el moviment, els seus ennuecs i les seves plantades intempestives ens aboquen irremeiablement a la ruptura. El primer que vaig tenir em va durar setze anys. Un servei impecable. No recordo que m’hagués donat mai cap altre problema que una roda rebentada, i tot i així, sempre servicial, va esperar que l’hagués aparcat per desinflar-se amb un esbufec de campió coix que ha consumit fins el seu últim alè per dipositar-me a la meta. Aquest d’ara, no. També se’m va punxar, però en plena marxa. Em va obligar a travessar ranquejant la ciutat fins al taller, exposant-me a la humiliació pública que els altres conductors m’haguessin d’advertir tot el camí, fent-me llargues, del penós desperfecte. Té dotze anys, però en fa més de dos que agonitza. Cada vegada que el porto al mecànic me’l tornen amb alguna peça canviada: ara unes bugies, ara la papallona, ara la bateria, ara l’alternador. Però ni amb la dentadura nova no experimenta cap millora. Indefectiblement, al cap d’un parell de mesos a tot estirar, torna el col·lapse: s’encén el llum d’alerta del motor, s’ofega en plena recta, les agulles del quadre de comandament embogeixen de sobte amb un clic-clic frenètic de bomba de rellotgeria, i es queda clavat, allà on sigui, enmig d’un embús en hora punta, al marge d’una carretera desolada, just a la rotonda que hi ha a un sol trencant de casa, una nit de febrer glaçada, amb el nen al darrere i jo clavant cops de puny de ràbia al volant. He canviat quatre vegades de mecànic, i no li troben el què. S’hi asseuen a dins, el connecten a l’ordinador i sacsegen el cap. Poques vegades he vist que li obrissin el capot. Els entenc: a mi també em faria por; deu ser com mirar cara a cara l’abisme.

Fa anys vaig retrobar al fons de l’armari unes sandàlies que ni recordava que tenia. Eren encara ben noves i me les vaig posar cofoia, com si les acabés d’estrenar. A mig camí de la feina, vaig notar com si pesessin, igual que una roda que es desinfla. Se m’estaven desintegrant a ulls vista, tota la sola engrunant-se en un dessagnament de serradures, fins que no en va quedar sinó una plantilla penjant d’una sivella. M’havia posat unes sabates mortes. Tot al voltant hi veig un camp de mines que prefigura la mort. El plafó esquerdat del llum de peu, el calaix que no tanca bé, la persiana trencada de la cuina, el cotxe que es consumeix lentament. L’última vegada que se’m va espatllar, me’n van haver de deixar un altre, només un dia, però en vaig tenir prou, en pujar de nou al meu, per reconèixer amb un estrany alleujament el mateix tou descolorit de la tapisseria, el seu nyec-nyec familiar. Potser el trobaré a faltar i tot.