Resistir

Hi ha alguna cosa que no m’acaba d’agradar, en això que ara diguin que d’aquí al judici de l’1-O el que hi haurà a Catalunya és “un govern de resistència”. Com que JxCat i ERC s’han tirat els plats pel cap (aquests dies alguna escena als passadissos del Parlament m’ha recordat el final del tripartit, quan els socis de govern també es comportaven com gat i gos) i com que saben que no podem anar a eleccions (els resultats del 21-D continuen essent un bé molt preuat), ara parlen de geometria variable i de govern de resistència. La geometria variable (que és això que ara aprovo una cosa amb uns i una altra cosa amb uns altres) la va practicar Artur Mas durant uns anys i tampoc li va anar tan malament. Si el govern vol fer lleis (ni que sigui perquè després ens les tombi el TC) i vol que el Parlament les hi aprovi, s’haurà d’escarrassar a trobar aliances, però hi són. Els comuns, el PSC, la CUP i fins i tot la resta de formacions, són socis potencials per a temes puntuals (rodolí!). Vull dir que el govern, si ha decidit tirar endavant, no tindrà pas més problemes que els que tindrà Pedro Sánchez a Madrid. Però jo els parlava d’aquest govern “de resistència”, que és com el defineixen ells mateixos amb la boca petita i en veu baixa. Ho és. Però no m’acaba d’agradar perquè aquest resistir, aguantar, sofrir, en la seva essència, té alguna cosa d’ineludible, d’inevitable. És com si no hi hagués cap més remei. Ve a ser un tapar-se el nas, posar el cap sota l’aigua i deixar passar l’onada. Arribar al judici com sigui. Resistint-nos també entre nosaltres mateixos, venen a dir. I a mi m’agradaria tenir un govern (o continuar tenint un govern, vaja) que portés la iniciativa, que excel·lís, que fos enginyós, que explorés les oportunitats de la llei (que a vegades són als marges) i que, a banda de resistir (ves quin remei, amb l’andanada tan bestial que hi ha) fes alguna cosa més. Resistir? Sí. Però alguna cosa més. Hi pensava aquests dies sentint les declaracions que han transcendit de Rull i Turull davant del Suprem. Es mereixen alguna cosa més, els presos i els exiliats, que les picabaralles d’aquests dies.