Giragonses i tombarelles

En aquests mesos que fa que estem ficats en això del procés, em sento alternativament animat i decebut, desenganyat i esperançat, sense equilibri de continuació que em mantingui serè l’ànim i fresc el cap. Em pregunto on rau la causa de tantes manques d’enteniment, de garbellament de posicions i de pactes antinòmics, de reculades i cabrioles. I penso si és que només seguim la tradició, un fil històric descabdellat des del mateix naixement de Catalunya com a nació. En el gran i fabulós circ de la història, més que equilibris a la corda fluixa, hem fet capbussons, tombarelles i salts mortals al buit.

Ja des dels inicis com a país, Guifré el Pilós va separar la Cerdanya de l’Urgell, que havia rebut unides. Més tard es van separar els comtats de Besalú i de la Cerdanya, d’Empúries i del Rosselló, del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Alfons el Magnànim, amb 20 anys de lluites per conquerir el regne de Nàpols, el va separar del regne de les Dues Sicílies. El gran rei Conqueridor va ser també el màxim Divisor: a cada fill que paria Violant d’Hongria, nou repartiment entre més colla. “Lo sant rei en Jaume” va ser excomunicat dues vegades, una d’aquestes per haver fet tallar la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal. El 1438 van estar en armes l’abat de Montserrat i l’abadessa de Pedralbes, i no és pura anècdota la rivalitat entre els enterrats a Poblet i a Santes Creus. La famosa expedició catalana a Orient que tant ens estarrufa se’n va anar a fer punyetes per la rivalitat entre els seus cabdills més conspicus.

M’estic saltant molts anys per manca d’espai. Quan el 1714 Barcelona va lluitar contra els borbònics, no van lluitar les comarques. Quan el 1719 van lluitar les comarques, Barcelona es va quedar quieta. El camp era carlí quan la ciutat era progressista i, quan el camp era liberal, la burgesia urbana era retardatària. I vinga partions entre menestrals i patricis, nyerros i cadells, la Biga i la Busca, austròfils i botiflers, afrancesats i insurrectes, isabelins i carlins, unitaris i federals. Després, grans caturles entre germanòfils i aliadòfils. I, a títol personal, Piferrer contra Cortada, Bofarull contra Aguiló, Almirall contra Guimerà, mossèn Alcover contra Fabra, Rovira i Virgili contra Vicens i Vives… Al segle XIX, dues Catalunyes: la dels jocfloralescos i la dels xarons, la patronal i l’obrerista, la dels virolais i la dels renecs.

La nostra peripècia històrica deu ser heroica i gloriosa, però no sembla pas assenyada i/o unitària. El refrany castellà “Divide y vencerás”, els catalans potser l’hauríem de traduir així: “Separa i la vessaràs.”