Tribuna
A propòsit de Bolsonaro
“Les llibertats democràtiques s’erosionen primer a les nacions més poblades, com ara l’Índia, el Brasil, Rússia, Turquia i els Estats Units, i després a les seves veïnes
La victòria de Jair Bolosonaro en les eleccions presidencials del Brasil ha estat impulsada per la crisi econòmica, la violència, la inseguretat i la corrupció que ha destruït l’oposició. Bolsonaro, un exmilitar de 63 anys, ha arribat a la presidència defensant uns principis incompatibles amb la democràcia. Això fa que sigui essencial l’oposició que executi el seu programa i faci real el seu discurs homòfob, xenòfob, a favor de la dictadura, de les armes, de la tortura o de l’empresonament dels opositors. D’altra banda, Bolsonaro ha guanyat amb un 55% dels vots distribuïts molt desigualment, fins al punt que va arrasar a les ciutats, als llocs més rics i de majoria blanca. Un estudi dels resultats a 5.500 municipis detecta una constant: hi ha una forta relació entre el vot d’un municipi i la riquesa dels seus habitants. Bolsonaro va obtenir fins al 75% dels vots en municipis de rendes mitjanes o altes, però no va assoli ni el 25% en moltes localitats pobres, fidels al candidat del Partit del Treball, Fernando Haddad.
Davant d’aquest resultat, la reacció predominant a Occident –si bé amb importants excepcions– ha estat la crítica, apel·lant als valors democràtics que vertebren i donen sentit a un estat de dret articulat com una democràcia representativa. Però quedar-se en aquesta sola idea –la vulneració dels valors democràtics– és un error sense pal·liatius. Perquè el debat ideològic és important, però no és sempre exclusiu ni prioritari. Hi ha moments en què preval una altra preocupació. Això passa quan els ciutadans perceben que els falta una cosa que, igual com passa amb l’aire que respiren, tan sols es capta la seva importància essencial quan falta. Aquesta cosa que tan sols es valora quan falta és la seguretat, que implica l’existència d’un ordre jurídic establert per un sistema jurídic suportat i imposat, en el seu cas, per un aparell coercitiu. La seguretat és una aspiració natural de tota persona, que està arrelada en el seu instint de supervivència i que no s’esgota, per tant, en l’ordre públic als carrers, sinó que garanteix la propietat dels bens i el bon fi de les transaccions (és a dir, el compliment dels contractes). La seguretat és, per tant, la base sobre la qual es construeix una convivència civilitzada, que no és tan forta i resistent com sembla, sinó que es ressent ràpidament del mal funcionament de les institucions, especialment quan es produeix a causa d’una corrupció generalitzada o de la dimissió de l’autoritat. D’aquí la importància de la seguretat, no tan sols per als conservadors, sinó per a tots els qui tenen quelcom per conservar
Després deL Maig de 1968, una onada conservadora es va apoderar de les principals democràcies. Si fins al 68 l’estat del benestar i el keynesianisme eren acceptats majoritàriament, a partir d’aquesta data el retrocés de l’Estat davant del mercat i el monetarisme van imperar en el pensament dominant. D’igual manera, des de la crisi del 2008, avança una nova onada conservadora. Però, ara, el debat no és ideològic i econòmic com als anys setanta i vuitanta, sinó que recau sobre la seguretat, el proteccionisme i la immigració. De fet, és la reacció de la dreta enfront de la globalització, la modernitat i el canvi tecnològic. I és en aquest debat on s’emmarquen lideratges com els de Donald Trump, Boris Johnson, Nigel Farage, Matteo Salvini, Viktor Orbán i Jair Bolsonaro.
Les llibertats democràtiques s’erosionen primer a les nacions més poblades, com ara l’Índia, el Brasil, Rússia, Turquia i els Estats Units, i després a les seves veïnes. Però aquest retrocés global no afecta el nucli de les institucions democràtiques, que segueixen formalment vigents (les eleccions són netes), sinó que el problema rau en els intangibles que sostenen una democràcia: l’absència d’autocensura a la premsa, la llibertat d’expressió i l’autonomia de les organitzacions civils davant del poder polític. Ara bé, aquest fenomen regressiu no pot fer oblidar que l’autèntic combat democràtic és la lluita contra la injustícia i contra la desigualtat.