La bretxa cultural

L’estudi sobre l’estat de la cultura i les arts, que elabora anualment el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), deixa clares unes quantes coses, però sobretot envia un missatge gens engrescador, com és que la cultura, com la majoria dels ciutadans, encara no ha superat la crisi, i això s’ha traduït en un increment (d’un 10%) de la pobresa cultural al nostre país. Hi ha massa gent que no llegeix mai (40%), que no va a concerts ni exposicions (60%), al cine (55%) o a cap espectacle (73%), i es constata que la formació educativa i el nivell adquisitiu són factors determinants per accedir a la cultura.

La radiografia és una eina útil per detectar els problemes i dissenyar les polítiques públiques que puguin posar-hi remei. Per això es fa. El problema és que sovint d’un informe al següent, les coses no semblen millorar substancialment i, per tant, no se’n veu del tot l’eficàcia. La bretxa cultural que descriu l’informe és un fet, va a més i té unes causes definides. La conclusió òbvia és que calen polítiques que facilitin l’accés a la cultura de totes les capes socials, i això passa per uns preus més assequibles i més formació cultural i artística de bon començament a les escoles.

La consellera, Laura Borràs, afirmava fa uns dies a El Punt Avui que el govern creu en la cultura i que espera reflectir-ho en els pressupostos, que fa massa temps que estan estancats per sota de l’1% que es considera mínim, i encara més lluny del 2% que es considera òptim. Són diners per fer democratitzar la cultura i per fomentar la cohesió social; diners per potenciar la presència del català al cinema, la música, la lectura...; diners per al pla de lectura, el pla de museus o els plans de teatre, música i arts visuals que el govern ja té dissenyats. Diners imprescindibles que el govern de Quim Torra ha de fer l’esforç de garantir.